Lluitant a la contra

Moltes paraules mai indiquen molta saviesa. Tales de Mileto (filòsof grec, 640-543 a.C.)

constant
el fluorescent
crepita

Els versos d’alguns poetes estan excessivament elaborats i perden la naturalitat que prové del cor. El que ve del cor és bo, la retòrica és innecessària.

Continuem polint els haikus, intentat reduir-los a la mínima expressió. Dir el màxim amb el mínim. Buscar la seva essència. Fora adjectius, articles, puntuació, majúscules...

Palmera nana.
Es reuneixen insectes
sobre les fulles

palmera
reunió d'insectes
sobre les fulles

palmera
infesten insectes
les fulles

Doncs no se jo si serà la primavera que la sang altera o quin serà el motiu, però el cas és que darrerament m'ha donat per experimentar una mica amb això del haiku. Una de les premisses del haiku és la seva senzillesa. He intentat polir aquests versos fins a anar traient d'ells qualsevol element superflu (si és que pot haver algo de superflu en un poema de 17 síl·labes). El resultat són uns haikus mínims, amb els que he intentat suggerir el màxim utilitzant el mínim. No se si ho hauré aconseguit, però de totes maneres aquí està el resultat. Continuarem jugant.

autopista
fanals trencats
fins al peatge

foscor
nit enganxada
a l'asfalt

retenció
grinyolen les rodes
a l'autopista

quin pal
cauen a terra
les monedes

paga el peatge
cauen les monedes
amb dringadissa

Ha arribat el moment anhelat. Després d'una llarga espera, l'avió amb destinació a la nostra somiada Lisboa, emprèn el vol. És un trajecte curt, "a tiro de piedra", com qui diu, però l'ànsia per trepitjar la terra de Pessoa fa que el temps s'estiri i que els minuts no acabin de passar. Contemplo la lluna per la finestreta de l'avió. Sembla diferent, més bella, encara que es que és la lluna de sempre. Són els meus ulls els que han canviat



Lisboa té un encant especial. Tot el món ho diu. Ho has sentit tantes vegades que t'ha acabat sonant a tòpic. Vas acabar fart de escoltar-s'ho comentar als teus amics. A tots els qui, amb més fortuna, han pogut viatjar abans que la teva a terres lusitanes. Però una vegada allà, t'adones que és cert. Les cases, les seves gent, el seu menjar... Fins als gossos semblen bordar amb més gràcia.



Diuen que els fados són les cançons que cantaven antany les prostitutes. Cançons plenes de passió, mal d'amors i tragèdies. Diuen que també les cantaven els mariners, que plens de nostàlgia, sentien que deixaven una part de si en l'altra riba del Tejo. Sigui quin sigui el seu origen, el fet cert és que aquesta tristesa, aquesta melancolia, et recorre el cos omplint-te de desassossec. La pell de gallina i la llàgrima als ulls, a punt de desbordar, però continguda a força de voluntat.



I les llars tenen mil històries per explicar. Són cases velles, moltes d'elles guarden cicatrius del terrible incendi que colpejà Portugal fa anys, però conserven encara gran part del seu encant. Estan adornades per rajoles que dibuixen la vida quotidiana de la Lisboa antiga, aquesta Lisboa d'ànima marinera que no s'ha deixat enterrar per les tendes de roba de luxe i els restaurants de disseny. Aquesta Lisboa, que com diuen els seus habitants, segueix sent la ciutat que somia amb el mar.

cara tallada
la cicatriu escruta
al visitant

Un nou blog sobre el haiku veu la llum a la blogosfera. Es tracta de Mercado de Pulgas del haijin Israel López Balan, un dels pioners del haiku urbà en llengua castellana i administrador del magnífic lloc Asfalto Mojado. Doneu un passeig per ambdós llocs, no us en penedireu.

Avui comencen les meves vacances. Avui és el dia que em dirigeixo a Lisboa a passar uns dies.

El que faré: Recórrer els seus carrers, escoltar fados, sopar bacallà, visitar alguna llibreria a la caça d'algun llibre de Pessoa.

El que no faré: Veure senyors disfressats a la manera del KKK portant el seu totem mentre entonen monòtons mantres.




Haiku: Buk
Foto: Nalda
Font: Flickr

Fins als nassos estic ja del niño torero. Bombers toreros, pallassos toreros, nans toreros i ara, el més difícil encara, apareix el niño torero. Manolito Maravillas o com sigui que l'anomeni el poble. Ahir semblava la notícia més important del món. Un servidor no donava crèdit al que veia. En tots els telediaris estatals la mateixa imatge. Un nano imberbe que, davant d'una pobra vaqueta, reproduïa els gestos xulescos dels seus ídols. El locutor, extasiat i amb cara d'imbècil, exclamava: "Sólo tiene nueve años, pero se comporta como los mayores tanto dentro como fuera de la plaza". I a continuació la televisió mostrava unes imatges del mocós plorant a collibè del populatxo, que enardit exclamava: "Manolito Maravillas, ra, ra, ra" (o alguna cosa igualment ridícula)

L'atenció desmesurada que els mitjans espanyols dedicaren a aquest pequeño ruiseñor amb ambicions de matador, no deixa de ser una mostra més del nivell cultural del qual fa gala un país que presumeix en excés de Quixot.

Per si no fos poc veure el martiri al qual sotmeten els adults a un ésser viu que hauria d'estar pasturant tranquilament pel camp, ara ensenyen l'ofici de torturador a un mocós, que no arriba encara ni a marcar paquet transvestit amb el seu vestit de torero. Què ha estat de la proverbial vergonya torera? Ahhhhhh...Si Manolete aixequés el cap...

tot ple de dubtes
es mostra el vol erràtic
de la moscarda

passejant sobre ofertes
de tristíssims treballs

fins que cansada
la mà del lector vil
contra el paper

sense cap mirament
d'un cop certer l'aixafa

Aviat, massa aviat, gairebé de matinada, es dirigeixen tots als seus treballs. Aprofiten el trajecte per realitzar un últim descans. Uns quants minuts en els quals amb els ulls tancats intenten recuperar una mica de la son perduda.

amb cops de cap
intenta el passatger
un breu descans

Font:Fotonatura.org
Haiku: Buk
Foto: Jon Hyde

Ara que aquests malparits es dediquen a fer vagues i a cridar als quatre vents la moooolta feina que tenen, l'excessiva responsabilitat que pateixen i lo indigne del seu sou (jajajaja), no està de més recordar les paraules del mestre:

els hospitals és on intenten matar-te sense explicar per què. la freda i controlada crueltat de l'Hospital no es deu a metges sobrecarregats de treball o habituats a la mort i avorrits d'ella. es deu a metges ALS QUALS ES PAGA MASSA PER FER MASSA POC i als quals admiren els ignorants, com a bruixots amb poders de curació, quan la major part de les vegades no són capaços de distingir entre els pèls del seu propi cul i els de l'api.

Charles Bukowski
Escritos de un viejo indecente.
Editorial Anagrama

Font:Fotonatura.org
Haiku: Buk
Foto: Eduard Soler Urra

Font: Paseos.net
Haiku: Buk
Foto: Fabiola