constant
el fluorescent
crepita
Els versos d’alguns poetes estan excessivament elaborats i perden la naturalitat que prové del cor. El que ve del cor és bo, la retòrica és innecessària.
Continuem polint els haikus, intentat reduir-los a la mínima expressió. Dir el màxim amb el mínim. Buscar la seva essència. Fora adjectius, articles, puntuació, majúscules...Palmera nana.
Es reuneixen insectes
sobre les fulles
palmera
reunió d'insectes
sobre les fulles
palmera
infesten insectes
les fulles
Doncs no se jo si serà la primavera que la sang altera o quin serà el motiu, però el cas és que darrerament m'ha donat per experimentar una mica amb això del haiku. Una de les premisses del haiku és la seva senzillesa. He intentat polir aquests versos fins a anar traient d'ells qualsevol element superflu (si és que pot haver algo de superflu en un poema de 17 síl·labes). El resultat són uns haikus mínims, amb els que he intentat suggerir el màxim utilitzant el mínim. No se si ho hauré aconseguit, però de totes maneres aquí està el resultat. Continuarem jugant.autopista
fanals trencats
fins al peatge
foscor
nit enganxada
a l'asfalt
retenció
grinyolen les rodes
a l'autopista
quin pal
cauen a terra
les monedes
paga el peatge
cauen les monedes
amb dringadissa
Ha arribat el moment anhelat. Després d'una llarga espera, l'avió amb destinació a la nostra somiada Lisboa, emprèn el vol. És un trajecte curt, "a tiro de piedra", com qui diu, però l'ànsia per trepitjar la terra de Pessoa fa que el temps s'estiri i que els minuts no acabin de passar. Contemplo la lluna per la finestreta de l'avió. Sembla diferent, més bella, encara que es que és la lluna de sempre. Són els meus ulls els que han canviat
viatja amb mi
de camí a Lisboa
la lluna plena
de camí a Lisboa
la lluna plena
Lisboa té un encant especial. Tot el món ho diu. Ho has sentit tantes vegades que t'ha acabat sonant a tòpic. Vas acabar fart de escoltar-s'ho comentar als teus amics. A tots els qui, amb més fortuna, han pogut viatjar abans que la teva a terres lusitanes. Però una vegada allà, t'adones que és cert. Les cases, les seves gent, el seu menjar... Fins als gossos semblen bordar amb més gràcia.
no és portuguès
el que borden els gossos
per l'avinguda
el que borden els gossos
per l'avinguda
Diuen que els fados són les cançons que cantaven antany les prostitutes. Cançons plenes de passió, mal d'amors i tragèdies. Diuen que també les cantaven els mariners, que plens de nostàlgia, sentien que deixaven una part de si en l'altra riba del Tejo. Sigui quin sigui el seu origen, el fet cert és que aquesta tristesa, aquesta melancolia, et recorre el cos omplint-te de desassossec. La pell de gallina i la llàgrima als ulls, a punt de desbordar, però continguda a força de voluntat.
nocturn de fados
s'omple de saudade
tot Lisboa
nocturn de fados
en una sola llàgrima
quanta saudade
s'omple de saudade
tot Lisboa
nocturn de fados
en una sola llàgrima
quanta saudade
I les llars tenen mil històries per explicar. Són cases velles, moltes d'elles guarden cicatrius del terrible incendi que colpejà Portugal fa anys, però conserven encara gran part del seu encant. Estan adornades per rajoles que dibuixen la vida quotidiana de la Lisboa antiga, aquesta Lisboa d'ànima marinera que no s'ha deixat enterrar per les tendes de roba de luxe i els restaurants de disseny. Aquesta Lisboa, que com diuen els seus habitants, segueix sent la ciutat que somia amb el mar.
entre rajoles
naveguen pel Tejo
les caravel·les
naveguen pel Tejo
les caravel·les
Un nou blog sobre el haiku veu la llum a la blogosfera. Es tracta de Mercado de Pulgas del haijin Israel López Balan, un dels pioners del haiku urbà en llengua castellana i administrador del magnífic lloc Asfalto Mojado. Doneu un passeig per ambdós llocs, no us en penedireu.
Avui comencen les meves vacances. Avui és el dia que em dirigeixo a Lisboa a passar uns dies.
El que faré: Recórrer els seus carrers, escoltar fados, sopar bacallà, visitar alguna llibreria a la caça d'algun llibre de Pessoa.
El que no faré: Veure senyors disfressats a la manera del KKK portant el seu totem mentre entonen monòtons mantres.
setmana santa
ni un sol encaputxat
veig a Lisboa
ni un sol encaputxat
veig a Lisboa
Haiku: Buk
Foto: Nalda
Font: Flickr
Fins als nassos estic ja del niño torero. Bombers toreros, pallassos toreros, nans toreros i ara, el més difícil encara, apareix el niño torero. Manolito Maravillas o com sigui que l'anomeni el poble. Ahir semblava la notícia més important del món. Un servidor no donava crèdit al que veia. En tots els telediaris estatals la mateixa imatge. Un nano imberbe que, davant d'una pobra vaqueta, reproduïa els gestos xulescos dels seus ídols. El locutor, extasiat i amb cara d'imbècil, exclamava: "Sólo tiene nueve años, pero se comporta como los mayores tanto dentro como fuera de la plaza". I a continuació la televisió mostrava unes imatges del mocós plorant a collibè del populatxo, que enardit exclamava: "Manolito Maravillas, ra, ra, ra" (o alguna cosa igualment ridícula)
L'atenció desmesurada que els mitjans espanyols dedicaren a aquest pequeño ruiseñor amb ambicions de matador, no deixa de ser una mostra més del nivell cultural del qual fa gala un país que presumeix en excés de Quixot.
Per si no fos poc veure el martiri al qual sotmeten els adults a un ésser viu que hauria d'estar pasturant tranquilament pel camp, ara ensenyen l'ofici de torturador a un mocós, que no arriba encara ni a marcar paquet transvestit amb el seu vestit de torero. Què ha estat de la proverbial vergonya torera? Ahhhhhh...Si Manolete aixequés el cap...
tot ple de dubtes
es mostra el vol erràtic
de la moscarda
passejant sobre ofertes
de tristíssims treballs
fins que cansada
la mà del lector vil
contra el paper
sense cap mirament
d'un cop certer l'aixafa
Aviat, massa aviat, gairebé de matinada, es dirigeixen tots als seus treballs. Aprofiten el trajecte per realitzar un últim descans. Uns quants minuts en els quals amb els ulls tancats intenten recuperar una mica de la son perduda.
amb cops de cap
intenta el passatger
un breu descans
Dues variacions de haiku sobre un mateix tema:
deixa sa sal
en les estoiques roques
el temporal
salades roques
contemplen impertèrrites
el temporal
Font:Fotonatura.org
Haiku: Buk
Foto: Jon Hyde
Ara que aquests malparits es dediquen a fer vagues i a cridar als quatre vents la moooolta feina que tenen, l'excessiva responsabilitat que pateixen i lo indigne del seu sou (jajajaja), no està de més recordar les paraules del mestre:
els hospitals és on intenten matar-te sense explicar per què. la freda i controlada crueltat de l'Hospital no es deu a metges sobrecarregats de treball o habituats a la mort i avorrits d'ella. es deu a metges ALS QUALS ES PAGA MASSA PER FER MASSA POC i als quals admiren els ignorants, com a bruixots amb poders de curació, quan la major part de les vegades no són capaços de distingir entre els pèls del seu propi cul i els de l'api.
Charles Bukowski
Escritos de un viejo indecente.
Editorial Anagrama
sobre el bri d'herba,
reposa la libèl·lula
de tant volar
reposa la libèl·lula
de tant volar
Font:Fotonatura.org
Haiku: Buk
Foto: Eduard Soler Urra
En equilibri,
contra la porta espera
la bicicleta
La bicicleta.
Recorre els vells camins
per tot el poble
Breu repòs.
També a la bicicleta
pesen els anys
contra la porta espera
la bicicleta
La bicicleta.
Recorre els vells camins
per tot el poble
Breu repòs.
També a la bicicleta
pesen els anys
Font: Paseos.net
Haiku: Buk
Foto: Fabiola
Subscriure's a:
Missatges (Atom)