Setmana santa a Lisboa

Ha arribat el moment anhelat. Després d'una llarga espera, l'avió amb destinació a la nostra somiada Lisboa, emprèn el vol. És un trajecte curt, "a tiro de piedra", com qui diu, però l'ànsia per trepitjar la terra de Pessoa fa que el temps s'estiri i que els minuts no acabin de passar. Contemplo la lluna per la finestreta de l'avió. Sembla diferent, més bella, encara que es que és la lluna de sempre. Són els meus ulls els que han canviat

viatja amb mi
de camí a Lisboa
la lluna plena

Lisboa té un encant especial. Tot el món ho diu. Ho has sentit tantes vegades que t'ha acabat sonant a tòpic. Vas acabar fart de escoltar-s'ho comentar als teus amics. A tots els qui, amb més fortuna, han pogut viatjar abans que la teva a terres lusitanes. Però una vegada allà, t'adones que és cert. Les cases, les seves gent, el seu menjar... Fins als gossos semblen bordar amb més gràcia.

no és portuguès
el que borden els gossos
per l'avinguda

Diuen que els fados són les cançons que cantaven antany les prostitutes. Cançons plenes de passió, mal d'amors i tragèdies. Diuen que també les cantaven els mariners, que plens de nostàlgia, sentien que deixaven una part de si en l'altra riba del Tejo. Sigui quin sigui el seu origen, el fet cert és que aquesta tristesa, aquesta melancolia, et recorre el cos omplint-te de desassossec. La pell de gallina i la llàgrima als ulls, a punt de desbordar, però continguda a força de voluntat.

nocturn de fados
s'omple de saudade
tot Lisboa

nocturn de fados
en una sola llàgrima
quanta saudade

I les llars tenen mil històries per explicar. Són cases velles, moltes d'elles guarden cicatrius del terrible incendi que colpejà Portugal fa anys, però conserven encara gran part del seu encant. Estan adornades per rajoles que dibuixen la vida quotidiana de la Lisboa antiga, aquesta Lisboa d'ànima marinera que no s'ha deixat enterrar per les tendes de roba de luxe i els restaurants de disseny. Aquesta Lisboa, que com diuen els seus habitants, segueix sent la ciutat que somia amb el mar.

entre rajoles
naveguen pel Tejo
les caravel·les