Lluitant a la contra

Moltes paraules mai indiquen molta saviesa. Tales de Mileto (filòsof grec, 640-543 a.C.)

No sóc jo massa amic de moments excessivament ensucrats. Aquest cop, però, faig una excepció. Avui es un dia molt especial. I la persona a la que va dirigida això, també és molt especial. I ella bé que s´ho mereix un moment ben dolç.

Plantes de plàstic, llum artificial, pits de silicona, llavis inflamats amb botox, ambientadors, simuladors, fotografies retocades, lents de contacte de colors... No ens queda ja res de debò? Ni els somriures són autèntics.

Feliç ninot.
Sobre l'ordinador
somriure estàtic.

Nit sense lluna.
Engoleix l´autopista
de llums trencats

Tot i els nostres esforços, hi ha vegades en que la Natura, lluitant a la contra, aconsegueix impossar-se a l´asfalt.

Un xic més bella
la carretera acull
els pétals blancs.

Fins quan acolliran les carreteres els pètals de les flors cada cop més marcides?
Enyoro la simplicitat de la muntanya...

Han passat ja els ruixats, diuen. Enyoraré les nits plujoses en que ens adormiem escoltant la remor de la tempesta. Avui fa ja un sol de justícia. I de l´aigua caiguda, tant sols resten alguns tolls, aquí i allà, com a muts testimonis.

Transformes, lluna,
en el millor mirall
l´humil bassal

Diuen allà al Japó, que la lluna de tardor és la més maca. I encara ho és més si els núvols la tapen una miqueta. Ja se sap que el que s´insinua sempre resulta més bell.

Nit de tardor.
Et permeten lluir-te
els núvols, lluna.

L´Espanya colonialista ens va tornar a obsequiar ahir (com cada any) amb boniques desfilades militars. Gent enyorosa de Franco, persones sense cervell i espanyolets de toro i pandereta van omplir els carrers animant a les forces d´ocupació i gaudint del ritme de la música militar. Per a tots ells, amants de la incultura del fusell, aquest haikus de la poeta Dolors Miquel:

Marxa militar
de tancs de tristesa. Veus
embriagues. Ar!

Coronel del zel
amorrat a la vodka,
sense senyera.

Pel tinent dels pets,
botifarra amb seques,
timbalers del bruc.

Beu el soldat ras
i jura la ginebra
sense marcar pas.

Capità de res,
uns bons peus de ministre
us farien pes?

I per a la nostra estimada monarquia:

Rei de bodega
el vi té la sang blava
i vós, de pega.

Haikús del camioner
Dolors Miquel

Pluja a la ciutat. Lladrucs febles. Lligat a un fanal, un gos tremola i udola, esperant a que el seu amo sorti del bar.

Tremola el gos,
xop fins el moll de l´os
de freda pluja

La rima és una merda. La rima ens diu que al final tot acaba bé. Tot és harmonia i ordre. Quan veig una rima en un poema, sé que em diuen una mentida. Endevant, riu! És veritat..., la rima és un recurs en bancarrota total. Només és fantasia. Nostàlgia.

La vella escola
Tobias Wolff

I amb una mica de sort, tindrem pluja.

olor a tempesta
s´omple l´aire d´estàtica
salten espurnes

Arribem al peu de la muntanya, conegut com el Coll d´en Jou, i la vista ens talla l'alè. Naturalesa salvatge. Sota els peus, una catifa verda d'herba. Record en aquests moments els versos d'en Walt Whitman on parla d'ella:

"I ara em sembla que és el bell pèl sense tallar de les tombes"

Aquí no hi ha làpides, però si la terra fèrtil que dona vida. I tota vida s'alimenta de mort. I tota mort es converteix en vida.
El cim del Taga s'alça fins als núvols. El seu fort desnivell no posa les coses gens fàcils. Sobretot a la gent de ciutat, poc habituada a passejar els seus cossos tous fora de l'asfalt.
Comencem l'ascensió mentre es disparen les pulsacions i els pulmons ens cremen lluitant per agafar aire. Sembla que en qualsevol moment les cames vagin a deixar de sostenir-nos.

Tothom trontolla.
Amagat per els núvols
es troba el cim.

Cada pas és un suplici, cada pas és una victòria. I així, a poc a poc, anem avançant metre a metre. Pel camí, unes vaques que pasten, ens miren amb curiositat, mentre amb la cua espanten a les mosques. Com deuen pujar fins a aquí?. És gairebé humiliant que un animal tan gros passegi relaxat i sense esforç per aquests paratges, mentre nosaltres lluitem desesperats per agafar una mica d'aire. Acariciar a aquests magnífics animals ens dóna l'excusa perfecta per a descansar uns minuts.

Què empipadores!
En els ulls de les vaques
beuen les mosques

Una vegada recuperat l'alè, continuem pujant el Taga. Al lluny veiem la figura d'una vaca que sembla estar dormint. A l'apropar-nos, una fetor fortísima ens indica que la vaca no dorm. Com ens temíem la vaca està morta. Està tombada, en una postura impossible, amb el coll trencat. Mosques, escarabats i d´aquí no gaire els carronyers, donaran bon compte d'ella. La muntanya s'encarregarà de fer-la desaparèixer. Després de tot, sembla que per a elles tampoc és tan fàcil passejar per aquí.
Ens allunyem rapidament del cadàver. Trobem renovades forces per tal de fugir d'aquesta olor.
El cim està cada vegada més prop. La creu que la corona sembla poder tocar-se allargant el braç. Unes papallones volen al nostre al voltant, com saludant-nos.

Les papallones,
donant la benvinguda
camí del Taga.

Quan per fi arribem, ens deixem caure esgotats. Mirem al nostre al voltant i ens quedem sense parla, encara que aquesta vegada és a causa de la bellesa del paisatge i no per l'esforç. Les muntanyes que ens envolten, les valls verdes, els núvols blanquíssims, tan propers...
Tot és tan perfecte que no voldries marxar-te mai d'aquí.
Sota la creu, hi ha una llibreta on anotar una frase, un record. Testimons dels que han estat aquí. Jo escric un parell d'haikús. En el moment d'escriure el segon, una família d'àguiles daurades vola sobre nosaltres, observant-nos curioses.

Tafanejant,
les àguiles planegen
al cim del Taga.

Ahir diumenge vaig anar a còrrer la meva primera cursa després de l´operació d´hèrnia. Va sonar el despertador i em vaig llevar amb tota la mandra del món, però també amb molta il.lussió. Totes les ànsies per còrrer, però, es van esvair en quant vaig sortir al carrer. Un ambient fred, humit, desagradable, feia que la temptació de tornar al llit calent fos molt gran. Vaig aconseguir vèncer la veu interior que reclamava l'escalfor de la llar i vaig anar cap a la Barceloneta, on es donaria la sortida. Mitja hora abans del tret que marcaria l´inici de la cursa va començar a ploure. En dos minuts estava tot xop i encara restava gairabé mitja hora per que comencés la festa. Començava a tremolar de fred. Tothom anava d´aquí cap allà fent saltirons per tal d´entra en calor. El speaker feia el que podia per animar l´ambient. La gent tenia ganes de còrrer. Ningú estava disposat a que una mica de pluja els ensorrés el matí. Al mal temps li vam posar bona cara, i entre bromes i bona voluntat vàrem poder fer de la cursa un esdeveniment força divertit. Les vistes del mar en tempesta tallaven l´alé i la llum del sol filtrant-se a través dels nuvolots fins a aclarir la grissor de la mar, van fer que valgués la pena el fred, la pluja i el vent que ens va tocar soportar.

Sobre els bassalts,
els milers de petjades
esquitxen fred.

L´organització va ser perfecte i a l´arrivada, entre riures i tremolors, vam poder gaudir d´una bona butifarrada mentre comentàvem ben satisfets els esdeveniments de la carrera.

Per fí el repós!
Afamats, tots reclamen
la butifarra.