Arribem al peu de la muntanya, conegut com el Coll d´en Jou, i la vista ens talla l'alè. Naturalesa salvatge. Sota els peus, una catifa verda d'herba. Record en aquests moments els versos d'en Walt Whitman on parla d'ella:

"I ara em sembla que és el bell pèl sense tallar de les tombes"

Aquí no hi ha làpides, però si la terra fèrtil que dona vida. I tota vida s'alimenta de mort. I tota mort es converteix en vida.
El cim del Taga s'alça fins als núvols. El seu fort desnivell no posa les coses gens fàcils. Sobretot a la gent de ciutat, poc habituada a passejar els seus cossos tous fora de l'asfalt.
Comencem l'ascensió mentre es disparen les pulsacions i els pulmons ens cremen lluitant per agafar aire. Sembla que en qualsevol moment les cames vagin a deixar de sostenir-nos.

Tothom trontolla.
Amagat per els núvols
es troba el cim.

Cada pas és un suplici, cada pas és una victòria. I així, a poc a poc, anem avançant metre a metre. Pel camí, unes vaques que pasten, ens miren amb curiositat, mentre amb la cua espanten a les mosques. Com deuen pujar fins a aquí?. És gairebé humiliant que un animal tan gros passegi relaxat i sense esforç per aquests paratges, mentre nosaltres lluitem desesperats per agafar una mica d'aire. Acariciar a aquests magnífics animals ens dóna l'excusa perfecta per a descansar uns minuts.

Què empipadores!
En els ulls de les vaques
beuen les mosques

Una vegada recuperat l'alè, continuem pujant el Taga. Al lluny veiem la figura d'una vaca que sembla estar dormint. A l'apropar-nos, una fetor fortísima ens indica que la vaca no dorm. Com ens temíem la vaca està morta. Està tombada, en una postura impossible, amb el coll trencat. Mosques, escarabats i d´aquí no gaire els carronyers, donaran bon compte d'ella. La muntanya s'encarregarà de fer-la desaparèixer. Després de tot, sembla que per a elles tampoc és tan fàcil passejar per aquí.
Ens allunyem rapidament del cadàver. Trobem renovades forces per tal de fugir d'aquesta olor.
El cim està cada vegada més prop. La creu que la corona sembla poder tocar-se allargant el braç. Unes papallones volen al nostre al voltant, com saludant-nos.

Les papallones,
donant la benvinguda
camí del Taga.

Quan per fi arribem, ens deixem caure esgotats. Mirem al nostre al voltant i ens quedem sense parla, encara que aquesta vegada és a causa de la bellesa del paisatge i no per l'esforç. Les muntanyes que ens envolten, les valls verdes, els núvols blanquíssims, tan propers...
Tot és tan perfecte que no voldries marxar-te mai d'aquí.
Sota la creu, hi ha una llibreta on anotar una frase, un record. Testimons dels que han estat aquí. Jo escric un parell d'haikús. En el moment d'escriure el segon, una família d'àguiles daurades vola sobre nosaltres, observant-nos curioses.

Tafanejant,
les àguiles planegen
al cim del Taga.

4 comentaris:

elquemaietvaigdir ha dit...

veig que el refredat ha estat per una bona causa.

salut!

Buk ha dit...

Jajaja... Siiiii...Sempre s´ha de mirar de treure alguna cosa positiva.

I ja et dic ara que prefereixo està refredat a la muntanya que ben sa a la ciutat jeje

jomateix ha dit...

Hola, saps com pujar a Sant Amand?

Buk ha dit...

Ups...ho sento però no tinc ni idea. Em sap greu no poder-te ajudar.