La rima és una merda. La rima ens diu que al final tot acaba bé. Tot és harmonia i ordre. Quan veig una rima en un poema, sé que em diuen una mentida. Endevant, riu! És veritat..., la rima és un recurs en bancarrota total. Només és fantasia. Nostàlgia.
La vella escola
Tobias Wolff
3 comentaris:
-
Jaqme ha dit...
-
OH!
"Completament d'acord" crec pensar. -
Buk ha dit...
-
Mmmm...Jo sóc més de l´opinió d´en Jaqme i del personatge de la novel.la del Tobias Wolff. La rima em sembla artificial, una cosa excessivament premeditada. Resta frescor, espontaneitat i limita el potencial d´un poema. La seva 'musicalitat' ens distreu del missatge dels versos. I el pitjor de tot...aquella cantinella que fa...brrrrr.
Però vaja, tot es qüestió gustos, es clar ;-)
Nohisóc, molt interessant la teva aportació sobre les rimes. Desconeixia que hi hagués tantes varietats.
Salut i força el canut! jajaja -
Amb cal·ligrafia tremolosa ha dit...
-
No infravaloreu la poesia! La rima no és altra cosa que un recurs formal, talment ho són el ritme, la prosòdia, etc. Tot plegat convergeixen en el gresol en el qual és sintetitzat "allò poètic". Un ús barroer de la rima no té perquè invalidar la rima en tant que alternativa formal. Reduir el poema a "missatge" és anular el "poema". La força de la poesia -diferencialment vers altres llenguatges- rau precisament en l'influxe generat per l'acció orgànica de tots aquest elements para-lingüístics. a "Tobias Wolff" no em queda més remei que confrontar-hi el pensament d'autèntics i indiscutibles poetes com Mallarme o Valery.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)