Gràcies a un comentari d´en Jaqme fet en aquest blog, vaig descubrir a un gran poeta menorquí: En Ponç Pons. Sóc un enamorat de Menorca. De la seva terra, la seva parla, de les seves gents. En assebentar-me de que el poeta menorquí habia escrit un llibre amb haibuns de l´illa de sa calma, vaig còrrer a cercar-ho a les llibreries. No em va costar gens trobar-ho i mentre el metro feia el recorregut fins a casa, vaig anar llegint cada cop més embadalit les seves pàgines. Els haibuns d´en Ponç Pons estan escrits amb una prosa senzilla i elegant, rematats per uns haikus magnífics. Anem passant els fulls i hi trobem referències i cites a altres grans autors com Pessoa, Bukowski, Seferis, Pavese, Basho... També hi han poemes llargs... en fí, una mica de tot.
Aquest llibre és una autèntica delícia, un bàlsam, una cura de repòs per a les ànimes atrafagades i estresades. Una invitació a gaudir d´una vida més senzilla, plena i autèntica. La calma de Menorca es respira en cada un dels seus mots. Veieu un exemple:
El que m´agrada més de l´estiu és la simplificació de la vida. Com menys coses tenc, més lliure sóc:
Uns calçons curts,
la ploma, aquest quadern...
Unes avarques.
Ja ho deia sàviament Horaci: "Qui no sap viure amb poc, sempre serà un esclau. Amb molt poc es viu bé"
Simplificar.
Ser món fora del món.
Seure a la fresca.
Fa un vespre preciós.
Vénc de fer una volta pel bosc amb en Llorenç i n´Ignasi. Assaboresc la quietud i el silenci de la nit, conscient que prest arribarà la febre de l´estiu i tot s´haurà acabat. Els meus fills no ho saben, però els renous, els crits, la massificació, m´acuben i em trasbalsen, em fan patir.
En fí, res puc afegir a aquestes paraules.
Una gran troballa. Moltes gràcies Jaqme.
El problema més greu d'aquest país
—com el de tants d'altres—
és la munió de fills de puta
infantats per tantes mares santes.
Bartomeu Fiol i Móra
Estic pagant ara els meus dies d´esbarjo a la muntanya. Un refredat em té clavat davant l´ordinador amb els ulls vermells, mal de cap i mocs rajant com el neixament del Llobregat. Conseqüències, suposo, de prendre el sol mig despullat al cim del Taga. Content com estava un d´haver-hi pujat i d´estar envoltat de cims majestuosos, no va pensar en els possibles efectes del vent gèlid sobre la suor. Que dolenta que és l´eufòria!
sobre la tele
amb l´últim estornut
la salivera
Acabo de venir de passar uns dies en la muntanya. Hem estat en un poblet dels Pirineus anomenat Ribes de Freser. L'entorn era preciós, i des d'allí es podien fer multitud d'excursions. Un dels dies vàrem pujar al Taga, una muntanya en el cim de la qual s'albira el Pedraforca, el Puigmal, tota la serralada prepirinenca i les valls, verdíssimes. Potser els propers dies escric aquí el haibun de l'ascensió al Taga. De moment, us deixo uns haikus de la pujada a la muntanya:
Les papallones,
donant la benvinguda
al cim del Taga
Encuriosides
les àligues planegen
sobre els intrusos
Per un vessant
es despenya un mugit.
Vaca pastant
Pacients pins.
S'aixopluguen les vaques
sota les branques.
Vam ser l'altre dia a una exposició sobre el poeta Jaime Gil de Biedma. Em va sorprendre lo bé muntada que estava. Vam passar una bona estona entre manuscrits, llibres, fotografies i objectes personals de tot tipus. També havia projeccions de vídeos on Gil de Biedma recita els seus poemes, enregistraments d'àudio, etc. Només entrar en l'exposició ja t'obsequiaven amb un petit libreto molt bé maquetat, de bell disseny, amb diversos poemes seus. La veritat és que em va sorprendre gratament i tinc planejat repetir l'experiència.
Volia ressaltar unes paraules seves, que per motius personals, em van impactar molt. Algunes persones que conec, i que han compartit mals moments, sabran del que parlo. Diuen així:
Sento que la meva necessitat gairebé histèrica de sortir a la nit ha disminuït. Tranquil·litat sexual. I desig de no prendre massa compromisos: alleugerir relacions amb els amics, necessito aprendre a veure'ls menys.
J. Gil de Biedma, 1974.
Doncs això. Que totalment d'acord, senyor poeta.
Aquestes vacances les he passat a Menorca. L´illa de Sa Calma. Hi acostumo a anar cada any, i una de les visites obligades es el Pont d´en Gil. Aquí es poden gaudir de les millors postes de sol. I va ser allà on vaig fer aquest haibun. Per sapiguer que és un haibun, clickeu aquí.
Abandonem Maó i ens dirigim cap al Pont d´en Gil. És aquest un lloc privilegiat per a contemplar la posta de sol. Cada dia es reuneixen aquí desenes de persones per a admirar un cel que sembla cremar en flames. Avui som nosaltres els que assistim a l'espectacle. El sol comença a pondre's, s'inicia l'ocàs, i el cel es tenyeix de vermells, púrpures i grocs. El mar s'enfosqueix, fent que l'escuma de les ones ressalti, més blanca que mai, en la foscor creixent. Com en una gegantesca paleta, es barregen els colors, es vessen per les aigües fins a fondre's en un negre blavós, que amb lleus pinzellades blanques, arriba des de l'horitzó fins a nosaltres. Tothom calla. El silenci s'ha ensenyorit de l'ambient. Només alguna ofegada exclamació d'admiració trenca ocasionalment la calma del moment. Tots sabem que les paraules estan de més. Que ara és el mar el que ha de parlar. El mar i aquest cel cada vegada més vermell, gairebé grana, cada vegada més bell, que ens fa sentir part d'alguna cosa més gran que nosaltres. Algo que ens conté i al mateix temps ens supera. Decideixo seguir l'exemple dels altres. Jo també callo donant per acabades les meves notes aquí. Deixo el quadern i gaudeixo en silenci dels últims instants d'una posta de sol única i irrepetible.
Quanta bellesa,
aquest sol enfonsant-se
en la mar fosca!
Via flaneuse descobreixo OrganicHTML. Un lloc on després d´indicar la url de la teva pàgina, et genera una mena d´Ikebana segons el seu codi HTML. La imatge d´aquest post es de Lluitant a la contra. Podria ser pitjor. Apa, a jugar-hi tots!
Després de la pluja, entre els núvols brilla la lluna plena. Una brillantor esmorteïda per la humitat. Pàlida, fantasmal. Lluna subtil i bellísima.
Cessa la pluja.
Reflectida en els núvols
brilla la lluna.
Encara que no a gust de tothom:
Carrers mullats.
Un nen tot trist somnia
desde el balcó.
Per altres, en canvi es gairebé una festa:
Dia de pluja.
Assedegats coloms
dels bassalts beuen.
A altres, en realitat, tant els fa:
Encara plou.
Per la finestra observa
mentre es vesteix.
Ahir vaig haver de quedar-me a dinar a la feina. Vaig anar a un Starbucks a fer el café. No vaig sortir gens content. Excesivament car. Capuccinos a preu de whisky. Però vaig escriure això:
La llum del sol.
Travessant la fumera
d´un café a mitjes
Tot i que també es vàlid per a bloggers, no?
Quan tinguis algo que dir, digue-ho; quan no, també. Escriu sempre.
Augusto Monterroso
De veritat tu i jo som amics?
Amistat: Vaixell lo bastant gran com per portar a dos amb bon temps, però a un de sol en cas de tempesta.
Ambrose Bierce.
Diccionari del diable.
Desperta't! Pensa-hi! Mira d'entendre-ho. És per això que escric aquest llibre. Pequè si no escric les coses no sóc capaç d'entendre-les com cal
Haruki Murakami
Tòquio Blues
Ahir per fí, la pluja. La gairabé per tothom anyorada pluja:
no se'n refia
desde el portal treu el cap
segueix plovent
No se molt bé com va començar tot. De vegades em sento temptat a pensar que tot va succeir de cop i volta, però no crec que fos així. Deuria haver-hi indicis, petites coses que anunciessin els esdeveniments que estaven per venir. Senyals que a força d'ignorar-les, van acabar convertint-se en alguna cosa rutinaria a la que no paràvem esment. Sigui com fos, un bon dia va succeir. Ho recordo com si fora ahir. Em vaig dirigir a ella per a dir-li que aquella nit sortiríem a sopar i sense ni tan sols mirar-me, em va contestar que els seus pares havien decidit vendre's la roulotte. No li vaig donar cap importància. Si d´acàs, em va fer gràcia el malentès. Pot ser que fins i tot somrigués. Però quan vaig repetir la proposta, ella em va mirar, va anar a la nevera, va agafar un iogurt, ho va obrir i m'ho va oferir dient-me que procurés no tacar el terra. Jo la mirava estranyat. Fins i tot em sentia un poc molest per haver de repetir la coses. Crec que fins hi tot vaig arribar a fer algun comentari de mal gust sobre la seva possible sordera. Ella es va ofendre una mica i amb mala cara em va dir que no tenia gana. Està bé, doncs ens quedarem a casa com un matrimoni de cinquanta anys, li vaig contestar. I així vàrem passar la nit. Enganxats al televisor i sense parlar-nos. A l'endemà, després d'un somni poc reparador, ella em va mirar i em va dir: "Això d'aquí fora, és un fanal?" "Què?" vaig contestar tot atordit. "Bon dia, no? Es pot saber quines ximpleries dius?" . Ella, estranyada i elevant una mica el to em va grinyolar amb la seva veu aguda : "Doncs això dic jo, que bon dia!!! A veure si no seré l'única que s'està quedant sorda". Vaja, la discussió d'ahir encara feia notar els seus efectes. Bonica manera de començar el cap de setmana. La veritat és que era curiós, perquè no és que estiguéssim perdent capacitat auditiva. Tots els sons els escoltàvem perfectament. Les converses també. Els programes de la premsa rosa que proliferaven per les cadenes televisives, emetien comentaris superficials que arribaven perfectament nítids a les nostres oïdes. No, no era un problema de sordera. De fet, estava clar que sentíem perfectament. Era alguna cosa molt més estranya. Era com si al parlar l'un amb l'altre no ens entenguéssim. O per a ser més exactes, com si entenguéssim una cosa completament diferent a la qual estàvem dient. Van passar els dies i la situació va anar empitjorant. Va arribar un moment, a les poques setmanes, que la comunicació es va tornar impossible. Jo deia una cosa, ella entenia altra. Em contestava una cosa que no tenia gens que veure amb el que s'havia dit i jo li responia qualsevol altra bajanada que la deixava perplexa. A poc a poc vam anar renunciant a qualsevol forma de comunicació parlada. Intentàrem aprendre el llenguatge de mans dels sordmuts, però la cosa no va donar molt bon resultat. A mi em recordava als mims, als quals no suportava, i vaig començar a sentir ressentiment cap a ella. Vam acabar deixant aquell llenguatge de signes. Durant un temps ens escrivíem missatges que anàvem enganxant per tota la casa. Però aquella forma de comunicar-se no era molt fluida que diguéssim i vam acabar rebutjant-la. Mica en mica vam anar perdent el desig de comunicar-nos. Arribàvem del treball i després d'un cast petó, jo seia enfront de l'ordinador mentre ella s'anava a la cuina a preparar el sopar. Quan olorava el menjar, jo sortia del meu despatx i sopava amb ella. Per a evitar la tensió del silenci, enceníem el televisor i vèiem qualsevol cosa que emetessin. Algun reality show o algun programa d'aquests en els quals es dediquen a fabricar cantants mediocres tots igualets entre si. Com clons. De tant en tant, si el panorama era molt desolador, agafàvem alguna pel·lícula del videoclub i la vèiem en silenci. Llogàvem pel·lícules d'argument senzillot. Comèdies descafeïnades sobre adolescents que busquen perdre la virginitat, films d'acció amb més tirs que diàlegs. Qualsevol cosa que no estigués tampoc molt per sobre del nivell de la televisió. Es tractava de passar el temps sense tenir res que comentar.
I així, mica en mica, ens hem anat acostumant a aquesta situació. Al principi jo estava una mica preocupat, no ho negaré. Pensava que havíem contret alguna rara malaltia. Però després vam poder comprovar com pel carrer, multitud de parelles passejaven juntes sense ni tan sols mirar-se. La gent es creuava una amb l'altra sense intercanviar mai una paraula. Un dia vaig veure com un bon home, després de saludar amb un "bon dia" i un somriure a una persona de mirada tèrbola, rebia sense cap explicació un cop de puny en ple parietal. Estava clar, doncs, que lo nostre no era tan greu. Era molt més comú del que cabia imaginar. Suposo que a l'estar entotsolats l'un amb l'altre, mai ens havíem fixat en el que li passava a la resta del món. Ara tenim clar que lo nostre no és el problema que temíem. Som com la resta dels nostres semblants. Som normals. I això és bo, no?. A nosaltres ens va bé així. Ja mai discutim ni ens empipem l'un amb l'altre. És clar que tampoc hi ha moltes alegries ni emocions. Però, qui les necessita? Mentre tinguem concursos milionaris, famosos de vides dissipades i pipes que devorar qué més podríem desitjar?
Sin-Ichi Isikau, més conegut com Takuboku (arbre xiuxiuejant), és un dels poetes més populars al Japó. Està considerat com un dels creadors de la poesia moderna i ha estat traduït a nombrosos idiomes com el francés, rus, xinés, suec, etc. La seva gran revolució va ser el prendre com a tema per els seus tankas, els events més cotidians de la vida, i no tractar únicament les meravelles de la natura, com marcava la tradició:
Un gos badalla
lent, lent, lent,
junt a un camí.
I jo faig el mateix
de l´enveja que li tinc.
Eternament
la tarda serena,
i persistent
una olor a pernil
a la despensa.
Takuboku va nèixer l´any 1885 a Jinoto, un petit poble al nort del Japó. Als dos anys, ell i la seva família van establir-se al poblet de Sibutami, al que Takuboku va considerar com casa seva i que va immortalitzà en els seus tankas.
Takuboku morí a Tokio en 1912, als 26 anys d´edat. Tot i morir tant jove, va arrivar a escriure unes dues mil tankas. La seva vida, tot i ser tan curta, va estar plena de desgràcies. Malaltia, fracàs, misèria, soletat, problemes familiars,desenganys polítics,
vagabundeig, etc.
A mi m´anomenaven
"el nen prodigi".
Vaig tornar al meu poble,
i em vaig possar a plorar
d´aquell vaticini.
Per més que treballo,
per més que treballo,
segueixo tan pobre.
Lenta, fixament
em miro les mans.
En el cel i la terra
dues coses enormes:
el meu sofriment
i la llum de la lluna.
Es tardor i de nit.
En aquesta sèrie on parla de la mort del seu fill:
Tot el cor
ficava el bon metge
en la injecció
que va possar en el pit
del meu fill mort
Com el que s´enfronta
a un gran misteri
vaig possar la mà
al petit front
del meu fill mort.
La pell del meu fill
de cos present
amb gran tristor
fins el matí
va estar calenta
Als seus poemes els anomenava "ninots tristos". Segons ell, per ser poeta tant sols feien falta tres condicions: ser home, ser home i ser home. Trobava poesia en tot: en un rumor del poble, en una notícia, en un grup de paletes treballant, a la sorra, al mar...
Fins i tot en el seu bigoti hi trobava poesia:
Maleït sigui el meu bigoti
penjant cap avall!
Com aquest carellot
que d´un temps ençà
ni en ombra jo aguanto.
Un grapat de sorra, es va publicar originalment al 1910.
Ho teniu traduït al castellà per Antonio Cabezas i editat per l´editorial Hiperión.
S´han acabat les vacances. Torna la feina, el transport públic. Tornen aquells rostres groguencs i endormiscats. Companys de metro, que amb la mirada perduda entre estació i estació, pensen en lo ràpid que han fugit els dies d´oci.
Torna el treball.
En el metro, altre cop,
antigues cares.