Aquestes vacances les he passat a Menorca. L´illa de Sa Calma. Hi acostumo a anar cada any, i una de les visites obligades es el Pont d´en Gil. Aquí es poden gaudir de les millors postes de sol. I va ser allà on vaig fer aquest haibun. Per sapiguer que és un haibun, clickeu aquí.

Abandonem Maó i ens dirigim cap al Pont d´en Gil. És aquest un lloc privilegiat per a contemplar la posta de sol. Cada dia es reuneixen aquí desenes de persones per a admirar un cel que sembla cremar en flames. Avui som nosaltres els que assistim a l'espectacle. El sol comença a pondre's, s'inicia l'ocàs, i el cel es tenyeix de vermells, púrpures i grocs. El mar s'enfosqueix, fent que l'escuma de les ones ressalti, més blanca que mai, en la foscor creixent. Com en una gegantesca paleta, es barregen els colors, es vessen per les aigües fins a fondre's en un negre blavós, que amb lleus pinzellades blanques, arriba des de l'horitzó fins a nosaltres. Tothom calla. El silenci s'ha ensenyorit de l'ambient. Només alguna ofegada exclamació d'admiració trenca ocasionalment la calma del moment. Tots sabem que les paraules estan de més. Que ara és el mar el que ha de parlar. El mar i aquest cel cada vegada més vermell, gairebé grana, cada vegada més bell, que ens fa sentir part d'alguna cosa més gran que nosaltres. Algo que ens conté i al mateix temps ens supera. Decideixo seguir l'exemple dels altres. Jo també callo donant per acabades les meves notes aquí. Deixo el quadern i gaudeixo en silenci dels últims instants d'una posta de sol única i irrepetible.

Quanta bellesa,
aquest sol enfonsant-se
en la mar fosca!

5 comentaris:

elquemaietvaigdir ha dit...

No sé com pots treballar amb aquestes imatges pel cap...

Buk ha dit...

Jajaja...Jo tampoc ho sé, jo tampoc ho sé... jajaja. ;-)
En fi, aquest divendres me'n vaig a la muntanya i no torno fins dimarts. Torno a la Natura.
Durant tota la setmana no que no deixo de pensar en això. La muntanya, jo i el meu quadern de haiku.

elquemaietvaigdir ha dit...

Quina enveja....

Jo no crec que descansi tant com tu...o sigui que espero tenir fragments de verd en forma de post quan tornis.

Pressionat? ;)

Jaqme ha dit...

Hi ha el darrer llibre d'un gran poeta. Es titula Dillatari. Autor: Ponç Pons.
I la sorpresa: Haibuns des de Menorca!
Avui ja m'ha passat la ca(sua/usa)litat quatre vegades:
1. amb Illa Devastada
2. amb EQMEVD (Elquemaietvaigdir)
3. amb Nohisóc
4. Amb tu.

Ens estam connectant massa.
No ho entenc.
Atemoreix.

Buk ha dit...

Si que és curiós, Jaqme, si...
Casualitat, causalitat, inconscient col.lectiu... No sé pas que deu ser.
Prenc nota del llibre de Ponç Pons. A veure si el trobo.
I jo també espero tornar d´aquests dies amb uns quants posts tacats de clorofila... Quina pressió, quina pressió...jajajaja ;-)