Estic pagant ara els meus dies d´esbarjo a la muntanya. Un refredat em té clavat davant l´ordinador amb els ulls vermells, mal de cap i mocs rajant com el neixament del Llobregat. Conseqüències, suposo, de prendre el sol mig despullat al cim del Taga. Content com estava un d´haver-hi pujat i d´estar envoltat de cims majestuosos, no va pensar en els possibles efectes del vent gèlid sobre la suor. Que dolenta que és l´eufòria!

sobre la tele
amb l´últim estornut
la salivera

4 comentaris:

elquemaietvaigdir ha dit...

Que bé, sentir-se viu!

Buk ha dit...

I tant! Ara em trobo fatal, però com diria un 'castizo':
"Que me quiten lo bailao"
I es que tinc unes ganes de repetir...jejeje

darreraelmirall ha dit...

Enyoro fer un cim i una nit a un refugi o un bivac.

Quina sort tens del refredat
que et fa pensar en el cim on l'has enxampat.

Perdó pel rodolí però m'ha sortit per aquí.

salut...

Buk ha dit...

Jajaja... Estàs fet un poeta, nohisóc ;-)