No se molt bé com va començar tot. De vegades em sento temptat a pensar que tot va succeir de cop i volta, però no crec que fos així. Deuria haver-hi indicis, petites coses que anunciessin els esdeveniments que estaven per venir. Senyals que a força d'ignorar-les, van acabar convertint-se en alguna cosa rutinaria a la que no paràvem esment. Sigui com fos, un bon dia va succeir. Ho recordo com si fora ahir. Em vaig dirigir a ella per a dir-li que aquella nit sortiríem a sopar i sense ni tan sols mirar-me, em va contestar que els seus pares havien decidit vendre's la roulotte. No li vaig donar cap importància. Si d´acàs, em va fer gràcia el malentès. Pot ser que fins i tot somrigués. Però quan vaig repetir la proposta, ella em va mirar, va anar a la nevera, va agafar un iogurt, ho va obrir i m'ho va oferir dient-me que procurés no tacar el terra. Jo la mirava estranyat. Fins i tot em sentia un poc molest per haver de repetir la coses. Crec que fins hi tot vaig arribar a fer algun comentari de mal gust sobre la seva possible sordera. Ella es va ofendre una mica i amb mala cara em va dir que no tenia gana. Està bé, doncs ens quedarem a casa com un matrimoni de cinquanta anys, li vaig contestar. I així vàrem passar la nit. Enganxats al televisor i sense parlar-nos. A l'endemà, després d'un somni poc reparador, ella em va mirar i em va dir: "Això d'aquí fora, és un fanal?" "Què?" vaig contestar tot atordit. "Bon dia, no? Es pot saber quines ximpleries dius?" . Ella, estranyada i elevant una mica el to em va grinyolar amb la seva veu aguda : "Doncs això dic jo, que bon dia!!! A veure si no seré l'única que s'està quedant sorda". Vaja, la discussió d'ahir encara feia notar els seus efectes. Bonica manera de començar el cap de setmana. La veritat és que era curiós, perquè no és que estiguéssim perdent capacitat auditiva. Tots els sons els escoltàvem perfectament. Les converses també. Els programes de la premsa rosa que proliferaven per les cadenes televisives, emetien comentaris superficials que arribaven perfectament nítids a les nostres oïdes. No, no era un problema de sordera. De fet, estava clar que sentíem perfectament. Era alguna cosa molt més estranya. Era com si al parlar l'un amb l'altre no ens entenguéssim. O per a ser més exactes, com si entenguéssim una cosa completament diferent a la qual estàvem dient. Van passar els dies i la situació va anar empitjorant. Va arribar un moment, a les poques setmanes, que la comunicació es va tornar impossible. Jo deia una cosa, ella entenia altra. Em contestava una cosa que no tenia gens que veure amb el que s'havia dit i jo li responia qualsevol altra bajanada que la deixava perplexa. A poc a poc vam anar renunciant a qualsevol forma de comunicació parlada. Intentàrem aprendre el llenguatge de mans dels sordmuts, però la cosa no va donar molt bon resultat. A mi em recordava als mims, als quals no suportava, i vaig començar a sentir ressentiment cap a ella. Vam acabar deixant aquell llenguatge de signes. Durant un temps ens escrivíem missatges que anàvem enganxant per tota la casa. Però aquella forma de comunicar-se no era molt fluida que diguéssim i vam acabar rebutjant-la. Mica en mica vam anar perdent el desig de comunicar-nos. Arribàvem del treball i després d'un cast petó, jo seia enfront de l'ordinador mentre ella s'anava a la cuina a preparar el sopar. Quan olorava el menjar, jo sortia del meu despatx i sopava amb ella. Per a evitar la tensió del silenci, enceníem el televisor i vèiem qualsevol cosa que emetessin. Algun reality show o algun programa d'aquests en els quals es dediquen a fabricar cantants mediocres tots igualets entre si. Com clons. De tant en tant, si el panorama era molt desolador, agafàvem alguna pel·lícula del videoclub i la vèiem en silenci. Llogàvem pel·lícules d'argument senzillot. Comèdies descafeïnades sobre adolescents que busquen perdre la virginitat, films d'acció amb més tirs que diàlegs. Qualsevol cosa que no estigués tampoc molt per sobre del nivell de la televisió. Es tractava de passar el temps sense tenir res que comentar.

I així, mica en mica, ens hem anat acostumant a aquesta situació. Al principi jo estava una mica preocupat, no ho negaré. Pensava que havíem contret alguna rara malaltia. Però després vam poder comprovar com pel carrer, multitud de parelles passejaven juntes sense ni tan sols mirar-se. La gent es creuava una amb l'altra sense intercanviar mai una paraula. Un dia vaig veure com un bon home, després de saludar amb un "bon dia" i un somriure a una persona de mirada tèrbola, rebia sense cap explicació un cop de puny en ple parietal. Estava clar, doncs, que lo nostre no era tan greu. Era molt més comú del que cabia imaginar. Suposo que a l'estar entotsolats l'un amb l'altre, mai ens havíem fixat en el que li passava a la resta del món. Ara tenim clar que lo nostre no és el problema que temíem. Som com la resta dels nostres semblants. Som normals. I això és bo, no?. A nosaltres ens va bé així. Ja mai discutim ni ens empipem l'un amb l'altre. És clar que tampoc hi ha moltes alegries ni emocions. Però, qui les necessita? Mentre tinguem concursos milionaris, famosos de vides dissipades i pipes que devorar qué més podríem desitjar?