Sin-Ichi Isikau, més conegut com Takuboku (arbre xiuxiuejant), és un dels poetes més populars al Japó. Està considerat com un dels creadors de la poesia moderna i ha estat traduït a nombrosos idiomes com el francés, rus, xinés, suec, etc. La seva gran revolució va ser el prendre com a tema per els seus tankas, els events més cotidians de la vida, i no tractar únicament les meravelles de la natura, com marcava la tradició:

Un gos badalla
lent, lent, lent,
junt a un camí.
I jo faig el mateix
de l´enveja que li tinc.

Eternament
la tarda serena,
i persistent
una olor a pernil
a la despensa.

Takuboku va nèixer l´any 1885 a Jinoto, un petit poble al nort del Japó. Als dos anys, ell i la seva família van establir-se al poblet de Sibutami, al que Takuboku va considerar com casa seva i que va immortalitzà en els seus tankas.
Takuboku morí a Tokio en 1912, als 26 anys d´edat. Tot i morir tant jove, va arrivar a escriure unes dues mil tankas. La seva vida, tot i ser tan curta, va estar plena de desgràcies. Malaltia, fracàs, misèria, soletat, problemes familiars,desenganys polítics,
vagabundeig, etc.

A mi m´anomenaven
"el nen prodigi".
Vaig tornar al meu poble,
i em vaig possar a plorar
d´aquell vaticini.

Per més que treballo,
per més que treballo,
segueixo tan pobre.
Lenta, fixament
em miro les mans.

En el cel i la terra
dues coses enormes:
el meu sofriment
i la llum de la lluna.
Es tardor i de nit.

En aquesta sèrie on parla de la mort del seu fill:

Tot el cor
ficava el bon metge
en la injecció
que va possar en el pit
del meu fill mort

Com el que s´enfronta
a un gran misteri
vaig possar la mà
al petit front
del meu fill mort.

La pell del meu fill
de cos present
amb gran tristor
fins el matí
va estar calenta

Als seus poemes els anomenava "ninots tristos". Segons ell, per ser poeta tant sols feien falta tres condicions: ser home, ser home i ser home. Trobava poesia en tot: en un rumor del poble, en una notícia, en un grup de paletes treballant, a la sorra, al mar...
Fins i tot en el seu bigoti hi trobava poesia:

Maleït sigui el meu bigoti
penjant cap avall!
Com aquest carellot
que d´un temps ençà
ni en ombra jo aguanto.

Un grapat de sorra, es va publicar originalment al 1910.
Ho teniu traduït al castellà per Antonio Cabezas i editat per l´editorial Hiperión.

0 comentaris: