Lluitant a la contra

Moltes paraules mai indiquen molta saviesa. Tales de Mileto (filòsof grec, 640-543 a.C.)

vorera humida
s'arrupeix el colom
brut i malalt

Nit sense lluna,
sobre el seu propi vòmit
dorm el borratxo.
Pel seu costat passegen
els rics amb els seus nens
ja educats
en la cultura obscena
del privilegi.
Que us serveixi d'exemple - declama el pare -
aquesta desfeta humana
que sense treballar ni estudiar
amb els seus ossos
a terra va anar a parar.
Escolten els infants
la involuntària auca,
mentre alliberen
l'entrepà de pernil
de l'embolcall.
El llencen aleshores
sobre la cara bruta
del captaire ebri,
que adormit

o potser mort

- ves a saber -

en absolut s'immuta

llegeix al metro
per damunt de l'espatlla
hàbil lectora

vidres rallats
les finestres del metro
ja són opaques

nit sense lluna
sobre el seu propi vòmit
dorm el borratxo

nit de futbol
al final del partit
xiulen els clàxons

segona copa
vestits tots de blaugrana
brinden amb cava

marcats a terra
els pneumàtics d'algú
amb masses presses

demana almoina
al sortir de l'església
cap d'ells el mira

olor a tinta
les fotos de les roses
a l'oficina

Es veu que l'altre dia, amb la broma de la cursa d'avions, agafar el transport públic a Barcelona era tota una odisea. Tot i reconèixer l'atractiu de l'espectacle, un servidor i la seva costella, coneixedors de la incapacitat organitzativa d'aquest el nostre alcalde, van preferir fugir de Can Fanga i anar a passar el cap de setmana a altres indrets més tranquils. I pel que expliquen alguns companys emprenyats a la feina, vam fer molt, però que molt bé.

olor a cremat
a prop de la bombeta
tot s'enfosqueix

Com regal, em vaig decidir per un conjunt de roba interior. Unes calcetes i uns sostenidors. Vaig sortir de la tenda suant, i vermell de vergonya des de la punta del nas fins a la punta dels peus.
A l'autobús, em vaig acomodar com vaig poder. Vaig intentar obrir una finestreta, però l'àvia que es disputava la barra amb mi va protestar i la vaig tornar a tancar. Vaig començar a fantasiejar amb la meva noia. La imaginava caminant, amb les calcetes introduint-se en el seu culet. Ella se les acomodaria de manera discreta, amb un gest hàbil. Això m'excitava moltíssim. En la calor dels meus deliris, no em vaig adonar que l'àvia de davant meu mirava cap als meus baixos amb ulls desorbitats. Exclamà diverses barbaritats, i va ser llavors quan em vaig adonar. Dels meus pantalons, emergia una enorme erecció amenaçant la dignitat de la senyora, que entre tanta gent apinyada, no podia allunyar-se de mi tot el que ella hagués volgut. Déu meu, portava la bragueta oberta! Quant temps portaria així? Segur que des de l'última vegada que vaig anar al lavabo. Quan va ser això? Collons, portava així tota la tarda. Davant els crits de la vella garsa, tot l'autobús es va girar. Els passatgers em cridaren coses que no transcriuré aquí, entre gent educada. Moltes dones es van solidaritzar amb l'àvia. El conductor va donar una frenada, i em va dir que em baixés allà mateix, que no volia pervertits en el seu autobús. Collons, amb la societat progressista. Trenta-cinc anys de democràcia i encara seguíem amb els mateixos tabús. Vaja xivarri havia muntat la vella. Maleït sigui el seu nom! Mentre passava amb pressa entre la gent (va ser fàcil, tots s'apartaven davant l'erecció que sortia de la bragueta oberta), vaig veure com l'àvia recollia el meu llibre. Amb els nervis, se m'havia caigut. Va llegir el títol i m'ho va llançar amb força inusitada al cap. El llibre va caure a la carretera i jo gairebé amb ell. Maleïda colla de sonats. Gairebé em maten. Vaig recollir el llibre i li vaig donar un cop d'ull abans de guardar-ho a la bossa de la botiga. Putes assassines. El títol del llibre, dic. De Roberto Bolaño. Gran escriptor, si senyor. La imatge de l'àvia furibunda i el seu exèrcit de dones hormonalment descontrolades em va venir a la cap. Em vaig dirigir a la parada de metro més pròxima. No tenia ganes d'agafar de nou l'autobús.

línia elèctrica
amenacen els núvols
pluja i averies

prop de sonora
el cognom d'archimboldi
en una roca

Davant possibles dubtes sobre la identitat de l'Archimboldi, dirigir-se a l'amic Subal.

Dues versions d'un mateix haiku:

La primera amb métrica tradicional: Disset síl.labes destribuïdes en tres versos de 5-7-5, o 4-6-4 comptant a la catalana, és a dir, comptant fins a la darrera síl.laba tónica:



I una segona versió, més lliure. Sense métrica alguna, però mirant de conservar l'espurna del haiku:



El dilema de sempre: Forma o contingut?