Voldria diluir-me
sota aquesta pluja freda,
desfer-me discretament,
viatjar de manera sinuosa
pels raquítics carrerons
fins a morir anònimament
en els embornals.
Però romanc en peus,
amb els braços oberts.
Esperant l'impossible.
Que per descomptat, mai succeeix.
Llunyanes llums.
Cremen mobles i trastos
en les fogueres.
Un creu que s'ha equivocat de professió. D'això no hi ha dubte. I s'arriba a tal conclusió després de veure com alguns individus es fan rics. És el cas d'aquest personatge que es dedica a la venda d'escombraries. Si, si. Com ho senten. Ven escombraries. Però no unes escombraries qualssevol, no es creguin vostès. Son escombraries de Nova York. Escombraries d'alt standing. Des de la seva web, pot vostè realitzar les seves comandes. Hi ha per a tots els gustos. Per un preu mòdic li empaquetaran les seves deixalles en un embolcall la mar de maco, i podrà vostè fardar davant els seus amics amb la seva merda neoyorkina:
- Ja! Em ric jo del seu Van Gogh, senyor meu. Això ja no es porta. Miri vostè que tinc aquí. Merda de la Big Apple!.
I no pensin que es tracta de cap idea absurda. Es veu que el xaval està desbordat de treball i no para de rebre comandes. Vaja, que a aquest pas deixarà els carrers de la ciutat nets com una patena.
I jo aixecant-me cada dia a les 6:30 A. m. per a anar a treballar...
També el gran Salvador Espriu, va atrevir-se amb els haikus. Ell, tan obsesionat com estava per la mort no va poguer-se estar d´escriure;
Els buits immensos
del no-res ens esperen
per engolir-nos.
I quanta raó que tenia...
Encara que no tot era tan fosc i pessimista en ell. També hi ha espai en els seus haikus per els petits éssers, i a la manera d´Issa, escriu:
Els divins ruscos
d’abelles compassives
ja fonellaven.
—Això que contes
m’és nou. Ets savi, arna
de calendari.
Ordit d’aranya.
Darrer embat de braços
en teranyines.
També ens deixà d´altres més contemplatius, com per exemple:
Se’ns agostaven
les flors, i la rosada
no mulla l’herba.
o bé aquest altre, que firmaria el mateix Basho:
Alocs i canyes,
sorra. Olor de fulles
de poc cremades.
Llàstima que no es decidís a explorar amb més profunditat el terreny del haiku. Estic convençut de que haguéssim tingut un gran haijin a casa nostre. I es que ni Papasseit ni Junoy, poetes aquests que van experimentar amb el haiku, varen estar tant a prop de captar la seva essència com Salvador Espriu.
De la meva recent estància a l´hospital, a més a més de la cicatriu, m´hi queden alguns records...
Parets blanques.
De les rajoles menja
quelcom la mosca.
Duc aquest haiku escrit amb caràcters kanji en la meva borsa:
D'aquí cap a allà
lliure com el vent,
assaborir l'aigua.
D'aquesta forma sempre ho duc a sobre, i en moments de confusió només tinc que fer un cop d'ull per a recordar el que veritablement és important per a mi.
El haiku és de Taneda Santoka, el gran mestre del haiku lliure. Va ser l'últim poeta vagabund de Japó. Marcat per la tragèdia, borratxo, rebel i solitari, va saber sobreposar-se a totes les seves tragèdies deixant-nos meravellosos poemes. Va trencar de tal manera amb les normes mètriques del haiku tradicional (5-7-5), que molts dubten a qualificar com a tal als seus poemes:
Bé on anem?
Bufa el vent
I es que els seus haikus son un autèntic cant a la llibertat.
Sempre he sentit especial predilecció per Basho com haijin. Però el descobriment de Santoka em va causar tal impacte que gairebé desplaça al gran mestre en les meves preferències. A dia d'avui, aquí estan els dos, colze a colze.
Què pretenc trobar
internant-me en el vent
Per a tots, recomano l'antologia:
Saborear el agua
Traducció de Vicente Hagi Segòvia i Tsuji Hiroko.
Editorial Hiperión.
- No es decideix el dia.
- Com?
- Al temps, em refereixo. Ni acaba de ploure ni acaba de sortir el sol.
- Sembla un vull i no puc. Un ni si, ni no.
- Està el clima indecís, i d'alguna manera això es contagia a les nostres gents.
- Encara que cada vegada sembla més clar que el sol s'imposarà, que per això estem a l'estiu. És aquesta, època de temperatures elevades i cremades solars de tercer grau.
- S'acosta sequera, diuen els entesos.
- I va la cosa per a llarg - afegeix un optimista.
Monòleg interior: A l'enemic ni aigua, que diuen. Serà que el cel s´ho ha pres al peu de la lletra.
El post d´ahir a vista de haiku:
"El mar es vida"
contesta amb veu profunda
el savi ancià
Ahir vaig escoltar com a un vell li preguntaven:
- Què és el mar?
- El mar és la vida
(... silenci ...)
- No és culpa meva si no s'entén. El mar és la vida. No pot dir-se res més.
Encara ens queden alguns savis...
Ahir, en ple atac consumista, em vaig comprar un parell de quaderns Moleskine. La mítica marca que van utilitzar escriptors com Hemingway o Chatwin. Se que això no em convertirà en un futur guanyador del Pulitzer, però la veritat és que fa certa gràcia escriure en les mateixes llibretes que l'amic Ernie. Les que jo m'he agenciat són de butxaca. Petitones, molt pràctiques i la mar de maques. Ideal per a anar anotant els haikus que després escric aquí. ¿Cares?. Doncs si, això també. Però be, de tant en tant a un li surt el costat fetixiste. Perquè d'això es tracta realment. Pur fetitxe. Que hi farem. La carn és feble.
Mentre faig un café, veig que en el edifici de davant hi ha una piscina. I gent gaudint d'ella. Per a ells el sol, l´aigua i les rises. Per a la resta: oficina, florescents i plantes de plàstic.
El cap de setmana fujo al mar. Em remullaré fins que se m'esborri la cicatriu.
Decidit.
En el post anterior m'acomiadava fins a Déu sap quan davant la imminent intervenció quirúrgica a la qual anava a sotmetre'm. Res, una simple hérnia inguinal. Una cosa sense complicació alguna. Una xorrada. Això ho fan ara amb làser, deien alguns...(si, i t'opera Obi Wan Kenobi, no et fot...pensava jo). En fi, que tot el món diu la seva amb la sana fi d'animar-te. Però clar, cap d'ells ha d'enfrontar-se al fred acer del bisturí. I és que de làser res de res. A ganivetada neta, sense mariconades. Els metges són humans (encara que alguns no ho semblin) i no només erren sinó que alguns es cabregen, i ves a saber si decideixen pagar-lo amb tu. Uyyyy....així que això era la femoral. Vaja per Déu, no sap vostè com ho sento senyor, apreti aquí que aviat deixarà de sagnar. I no xiscli que això és un hospital, no una peixateria.Total, que com un és desconfiat per naturalesa i no es fia ni un pèl del personal sanitari, no s'atrevia a aventurar una data de tornada.
AL final tot ha sortit bé i ja em teniu aquí amb les meves coses. Us estalviaré detalls escabrosos de l'operació.
Almenys de moment....
Subscriure's a:
Missatges (Atom)