Els haiku de Salvador Espriu

També el gran Salvador Espriu, va atrevir-se amb els haikus. Ell, tan obsesionat com estava per la mort no va poguer-se estar d´escriure;

Els buits immensos
del no-res ens esperen
per engolir-nos.

I quanta raó que tenia...

Encara que no tot era tan fosc i pessimista en ell. També hi ha espai en els seus haikus per els petits éssers, i a la manera d´Issa, escriu:

Els divins ruscos
d’abelles compassives
ja fonellaven.

—Això que contes
m’és nou. Ets savi, arna
de calendari.

Ordit d’aranya.
Darrer embat de braços
en teranyines.

També ens deixà d´altres més contemplatius, com per exemple:

Se’ns agostaven
les flors, i la rosada
no mulla l’herba.

o bé aquest altre, que firmaria el mateix Basho:

Alocs i canyes,
sorra. Olor de fulles
de poc cremades.

Llàstima que no es decidís a explorar amb més profunditat el terreny del haiku. Estic convençut de que haguéssim tingut un gran haijin a casa nostre. I es que ni Papasseit ni Junoy, poetes aquests que van experimentar amb el haiku, varen estar tant a prop de captar la seva essència com Salvador Espriu.