També el gran Salvador Espriu, va atrevir-se amb els haikus. Ell, tan obsesionat com estava per la mort no va poguer-se estar d´escriure;
Els buits immensos
del no-res ens esperen
per engolir-nos.
I quanta raó que tenia...
Encara que no tot era tan fosc i pessimista en ell. També hi ha espai en els seus haikus per els petits éssers, i a la manera d´Issa, escriu:
Els divins ruscos
d’abelles compassives
ja fonellaven.
—Això que contes
m’és nou. Ets savi, arna
de calendari.
Ordit d’aranya.
Darrer embat de braços
en teranyines.
També ens deixà d´altres més contemplatius, com per exemple:
Se’ns agostaven
les flors, i la rosada
no mulla l’herba.
o bé aquest altre, que firmaria el mateix Basho:
Alocs i canyes,
sorra. Olor de fulles
de poc cremades.
Llàstima que no es decidís a explorar amb més profunditat el terreny del haiku. Estic convençut de que haguéssim tingut un gran haijin a casa nostre. I es que ni Papasseit ni Junoy, poetes aquests que van experimentar amb el haiku, varen estar tant a prop de captar la seva essència com Salvador Espriu.
Publicat per
Buk
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)