Trenca la nit
contra la carretera.
Lluna en l´escuma.
Haibun es un texte on s´alterna la narració en prosa amb el haiku. Aquí us deixo un exemple de haibun sobre Tossa de Mar.
Endarrere ha quedat la setmana santa. La calma ha tornat a Tossa. Passejant per la platja, el so de les ones asserena la ment. La muralla i la part antiga s'integren harmoniosament en el paisatge. Els seus canons, muts des de fa segles, apunten sense cap intenció als pocs banyistes que desafien les aigües encara massa fredes. El sol escalfa però no crema i no pot un resistir-se a tombar-se en la sorra. Et deixes anar. Mica en mica es van tancant els ulls. Tot es va esvaint. Primer els nens que juguen amb els seus estels, després, a poc a poc, molt a poc a poc, fins i tot el cel i el mar. Només el so de les ones roman. Ve i va, ve i va. I solament de tant en tant, el crit d'una gavina que ho acompanya.
Lluny, molt lluny. Cada vegada més lluny.
entre les ones
el crit de la gavina
desapareix
Aquest temps
és un temps avar en somnis,
un món on han mutilat la màgia.
Mira,
allà fora,
en els bancs del carrer.
Els vells escupen trossos de vida
amb la mirada perduda en l'oblit,
o entre les faldilles d'alguna nena petita.
Allà fora,
la llum dels fanals és groga
i arriba esmorteïda.
Tot just permet veure el colom mort
fa ja setmanes.
Es podreix en l'asfalt,
tribut als habitants de la gran ciutat.
No creixerà vida, d'aquesta mort.
En una clara referència a les crítiques abocades cap a alguns polítics per negar-se a realitzar matrimonis homosexuals, el bisbe de Barcelona afirmava ahir en televisió: "Obeir la llei abans que la consciència duu a Auschwitz", i a continuació gairebé justificava el succeït en els camps de concentració dient que els que allí van participar eren gent normal que complia amb la llei i que creia en el que feia. En fi, un despropòsit després d'un altre. Com ve sent normal en l'església, per altra banda.
Doncs lamento molt dir-li al nostre amic dels nens, que efectivament, la llei pot i ha d´estar sempre per sobre de la consciència i de la moral de cadascun. En tot cas, un polític no ha de negar-se mai a fer el seu treball. Si la seva moral no l'hi permet, que deixi la poltrona i es dediqui a servir 'tintos' darrere de la barra d'un bar. Us imagineu que passaria si ens neguessim a fer el nostre treball en la fàbrica.? O a l'obra? "Escolti miri, ho sento molt però jo la paret no la hi vaig a estucar. La meva consciència no m'ho permet". Vinga home. Una mica de serietat. A més no acabo d´entendre que la classe dirigent es posi ara tan tiquismiquis amb el tema de la consciència, quan no han tingut cap problema a l'hora d'entrar en la guerra de L'Iraq. On estava allí la seva moral?.
Desafortunades paraules les del nostre bisbe. Encara que comprensibles fins a cert punt tenint en compte que el seu actual cap és un exnazi.
Ja està. Ja ha passat. Sant Jordi, la gran festa d'aquí la nostre terra. Centenars de milers de persones col·lapsant el centre de la ciutat en una gran orgia literària. Que bonic. Tot el món llegeix, tot el món comenta i tot el món opina.
La resta de l'any les llibreries estan buides, però a Sant Jordi trigues tres hores a arribar fins a una. La gent s'apinya, el ramat sua, i les persones fan fetor. Però tot patiment és poc si de cultura es tracta. Personatges de televisió, tonadilleras, cuiners i altra fauna variada signen exemplars dels seus últims llibres. Els autors de bestseller engreixen en uns quants zeros més els seus ja de per si desproporcionats guanys. Els escriptors 'de debò' esclaten en còlera i es tornen verds d'enveja. Uns altres, desplaçats per l'èxit dels professionals de la teleporqueria, es declaren en vaga i es neguen a signar exemplars.
I entre tant pallús, tant soroll i tant insult, un servidor ho té cada vegada més clar.
Sant Jordi és el cròniques marcianes de la literatura.
Ja no es valoren les coses com abans. La intimitat per exemple. Entre tanta globalització, e-mails, bluetooth i parides per l'estil, li hem donat una puntada de peu a qualsevol tipus de privacitat.
Ahir, per exemple, en mig de l´autobús atapaït de gent, una noia va decidir que el transport públic era un lloc tan bo com qualsevol altre per a enviar al seu xicot a fregir espàrrecs. I ni curta ni mandrosa es va embolicar en una discussió davant la mirada incòmoda dels passatgers. Vàrem assistir violentats a tota una llista d'insults i retrets mentre buscàvem un lloc on posar la mirada. La dicusió va anar pujant de to i com es veu que el personatge en qüestió no cedia als seus arguments, l'ofesa li va passar per la cara totes les seves infidelitats. Es veu que el molt canalla la va enganyar amb una amiga seva. De la noia, dic. Aquesta va deixar clar que no tenia temps que perdre amb un individu de tan poc seny i davant la proximitat de la seva parada, li va penjar el telèfon donant per resolta la discussió i la relació. Si senyora. Molt ben fet. Amb aquesta gent no val la pena ajuntar-se. Si és que aquest crápula no et mereixia, pobreta meva.
En fi, que ho tinc clar. Per a un servidor, la intimitat encara és un luxe.
Aquest cap de setmana ha arribat a les meves mans, per cortesia de l'editorial Opera Prima, l'exemplar que em corresponia com coautor del llibre Aldea Poética III. Haiku.
El primer que m'ha sorprès és la qualitat de l'edició. De disseny minimalista, sense estridències ni adorns innecessaris, casa molt bé amb el que és l'esperit d'aquesta forma poètica japonesa. I ja en l'interior, haikus de tot tipus. Haikus tradicionals, de mètrica lliure, d'avantguarda, urbans, experimentals... En fi, un ampli ventall de possibilitats. Amb autors d'allò més divers. Des d'escriptors consagrats amb diverses obres a les seves esquenes fins a escriptors novells per descobrir i que atresoren una gran qualitat.
La veritat és que estic molt content d'haver col·laborat amb l'editorial Opera Primera i em sento molt satisfet de com ha quedat el llibre. Si us agrada l'haiku, estic segur que gaudireu d'aquesta lectura.
Fa un parell de posts, insinuava un servidor que aviat es començarien a anunciar els miracles del Papa. A tot estirar, un any hauríem d'esperar. Fins i tot proposava una porra. I no obstant això, una vegada més, la realitat supera tota expectativa. Ja han aparegut els primers fets divins. Que si un nen guarit de càncer per aquí, que si l'àvia fuma per allà... No importa lo estúpida i supersticiosa que un consideri a la raça humana, els propis congèneres superen sempre el llistó de la ximpleria per molt alt que un ho posi. I és que ja ho deia Einstein: "Només hi ha dues coses infinites. L'univers i l'estupidesa humana."
Amén.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)