Avui no toca haiku, no senyor. I es que m'arriba un meme en una botella llançada des de l'Atlàntida. Moltes gràcies, Jaqme.
1- Jo fa deu anys enrera -> Fa deu anys... A l'estiu de fa deu anys, vaig decidir declarar-li el meu amor a Ella. Va ser en mig del mar, sols, surant entre ona i ona, amb ganes de vomitar pels nervis i sense saber ben be que dir. Sigui com sigui vaig aconseguir fer una penosa declaració d'amor que va ser corresposta. Des d'aleshores, Ella m'ha acompanyat, estimat, mimat, i suportat totes les meves neures, que no són pas poques.
2- Jo cinc anys enrera -> Així a priori no hi trobo res remarcable, el que em fa pensar que potser la meva vida sigui fins i tot més buida i avorrida del que jo pensava...
3- Jo fa un any -> Estiu 2006... Tornava a fer submarinisme després d'un any aturat per una operació d'hèrnia inguinal. Enyorava la pau que es troba a l'interior de la mar, però m'enyorava la mar a mi? Després de la primera immersió, tots els meus dubtes van desaparèixer. La mar i jo ens vam retrobar l'un amb l'altre com dos vells amics als que la distància encara uneix més.
Ahir -> (dijous, 29) Em truquen per dir-me que ja puc recollir el saxo que estaven reparant. Tinc mono de saxo (si, si, així escrit amb "a"). Em moro de ganes d'anar recollir-ho i fer-lo sonar. A Judo, m'enganxo els dits amb el kimono d'un company. Luxació de l'índex i l'anul.lar. Ara els porto embenats. Fa molt de mal i ho passo magre per escriure aquestes línies. Cóm tocaré ara el saxo? En moments com aquest penso que ja no tenim edat per aquestes coses, i el que és pitjor, Ella també ho pensa.
5- Avui -> (divendres, 30) El meu primer meme. No n'havia fet mai cap. Realment tinc quelcom interessant per dir? No ho crec, però com que els que llegeixen aquest modest blog són bons amics (encara que a alguns no els conegui presencialment) sé que seran indulgents. En Jaqme és un catxondu. Proposa que ho faci en format haiku...hehehe... Espero no decebre a ningú.
6- Cinc cançons -> Sense ordre de preferència: Everybody Knows, de Leonard Cohen, Innocent When You Dream, de Tom Waits, Garota d'Ipanema, de Jobim, Bohemian Rapsody, de Queen, i Summertime, en versió John Coltrane... Podria dir moltes més, però no us podeu perdre aquestes.
7- Cinc llocs per visitar -> Lisboa (he de tornar...), L'Habana i friso per conèixer Roma, Praga i Amsterdam
8- Cinc coses que m'agrada menjar/beure -> Vi, qualsevol plat de pasta, el sushi, el bacallà en les seves múltiples variants i els calçots...em tornen boig els calçots.
9- Cinc joguines preferides -> En un primer lloc destacadíssim el meu saxo alt. També la meva càmera digital Cannon, el meu mp3, el meu disc dur amb divx i... el meu saxo alt (ups, aquest ja ho havia dit, oi?)
10- Cinc distribucions de GNU/Linux preferides -> Ostres tu...estic desconnectat del Linux. Em va agradar molt en el seu moment l'Ubuntu...
Ara hauria de passar-ho a tres persones, però els bloggers amb els que tinc més confiança ja ho han contestat o be estan a punt de fer-ho (oi, elur? hehehe). D'altres em temo que no són massa amics d'això dels memes... així que ho deixaré aquí, disponible per a qui vulgui afegir-se a la festa.
Un dels meus haikus preferits diu així:
deixo d'estar sol
Va ser escrit per Hosei, i salvant les distàncies, ahir vaig escriure un que guarda certes similituds, mentre estossegava com un gos esperant i desesperant sota una nit gèlida...
continua augmentant
ma solitud
Haiku: Buk
Foto: wanderingnome
Font: Flickr
Ahir vaig tenir la sort de poder assistir al concert que feia al Palau de la Música l'Ornette Coleman. Hauria matat per veure al vell mestre, però sort no va caldre. Una ànima generosa (i preciosa) em va regalar una entrada. Vaig anar al concert amb la meva estimada acompanyant i un cop dins vam prendre seient, una mica marejats per la recarregada estètica de l'indret. El Palau estava mig buit. Ja s'omplirà, pensava jo. Un no pot veure tots els dies a una llegenda viva de la música. Però no, no es va omplir. Ni de conya. Al començament del concert el Palau continuava mig buit. Ahhhh...amics, que jugava el barça, és cert! Ja se sap el que diu el devede: Catalunya és el barça. Doncs que hi farem, ressignació. Això ens dona idea del nivell cultural de Barcelona. Molta olimpíada, molt fòrum i molt disseny, però a l'hora de la veritat res de res. Ja s'omplirà el teatre per anar a veure Grease, si senyor. En fi, que jo si fos l'Ornette no tornava a passar per can Fanga en ma vida. Al menys vam poder seure on ens va donar la real gana, això si. El concert, diuen? Ahhhhh... amics. Una meravella. Tot ell en conjunt va resultar una obra d'art irrepetible. Genial Coleman i grandíssims els músics que l'acompanyaven. Amb menció especial per al baixista. Pur nervi. Com suava l'home. Feia patir i tot. Tota la humitat de l'aire es concentrava sobre la seva gran humanitat. Les ulleres li relliscaven i els seus moviments convulsos esquitxaven de suor les primeres files. Mentre, l'Ornette Coleman desplegava totes les seves arts, que no són poques. Ara amb el saxo, ara amb la trompeta. Fins i tot un violí va treure per a improvisar les seves melodies boges. Per tots els déus i els seus profetes. Quin geni, aquest home, quin geni. Aquesta ciutat hipòcrita i burgesa no se'l mereix.
Al final, aplaudiments fins a sagnar les mans (perdonin l'exageració, però a un encara li pot l'emoció del moment) i un parell de bisos, l'últim d'ells en solitari i totalment apoteòsic.
I com que això és un bloc de haikus, m'acomiado amb un parell d'ells, que si be no fan justícia a la música del mestre, no és menys cert que vostès m'apreciaran la bona voluntat:
improvisa melodies
el vell mestre
es fon amb el silenci
el so del saxo
