Ahir vaig tenir la sort de poder assistir al concert que feia al Palau de la Música l'Ornette Coleman. Hauria matat per veure al vell mestre, però sort no va caldre. Una ànima generosa (i preciosa) em va regalar una entrada. Vaig anar al concert amb la meva estimada acompanyant i un cop dins vam prendre seient, una mica marejats per la recarregada estètica de l'indret. El Palau estava mig buit. Ja s'omplirà, pensava jo. Un no pot veure tots els dies a una llegenda viva de la música. Però no, no es va omplir. Ni de conya. Al començament del concert el Palau continuava mig buit. Ahhhh...amics, que jugava el barça, és cert! Ja se sap el que diu el devede: Catalunya és el barça. Doncs que hi farem, ressignació. Això ens dona idea del nivell cultural de Barcelona. Molta olimpíada, molt fòrum i molt disseny, però a l'hora de la veritat res de res. Ja s'omplirà el teatre per anar a veure Grease, si senyor. En fi, que jo si fos l'Ornette no tornava a passar per can Fanga en ma vida. Al menys vam poder seure on ens va donar la real gana, això si. El concert, diuen? Ahhhhh... amics. Una meravella. Tot ell en conjunt va resultar una obra d'art irrepetible. Genial Coleman i grandíssims els músics que l'acompanyaven. Amb menció especial per al baixista. Pur nervi. Com suava l'home. Feia patir i tot. Tota la humitat de l'aire es concentrava sobre la seva gran humanitat. Les ulleres li relliscaven i els seus moviments convulsos esquitxaven de suor les primeres files. Mentre, l'Ornette Coleman desplegava totes les seves arts, que no són poques. Ara amb el saxo, ara amb la trompeta. Fins i tot un violí va treure per a improvisar les seves melodies boges. Per tots els déus i els seus profetes. Quin geni, aquest home, quin geni. Aquesta ciutat hipòcrita i burgesa no se'l mereix.
Al final, aplaudiments fins a sagnar les mans (perdonin l'exageració, però a un encara li pot l'emoció del moment) i un parell de bisos, l'últim d'ells en solitari i totalment apoteòsic.
I com que això és un bloc de haikus, m'acomiado amb un parell d'ells, que si be no fan justícia a la música del mestre, no és menys cert que vostès m'apreciaran la bona voluntat:
improvisa melodies
el vell mestre
es fon amb el silenci
el so del saxo
