ciutat ombrívola -
núvols contaminats
oculten l'alba
núvols contaminats
oculten l'alba
Haiku: Buk
Foto: ellectric
Font: flickr
6 comentaris:
-
Teresa Bosch ha dit...
-
Està molt bé. Com a suggeriment, però, et diria que pel meu gust això de "núvols contaminats" és potser una mica massa explícit.
-
Buk ha dit...
-
Gràcies per comentar, Teresa.
He de dir-te que mi no em sembla pas malament que un haiku sigui explícit. A vegades cal ser subtil, a vegades no cal tant. Tot depèn del moment.
Per exemple aquest de Jack Kerouack:
El petit cuc
baixa de la taulada
amb el fil que caga
Difícil trobar un exemple més explícit, no?
Penso que un dels defectes del haiku en Occident (i més concretament aquí a casa nostre, on s'ha fet més mal que bé a aquest gènere) és que intentem fer del haiku quelcom massa especial. El haiku és senzill, sobri, cotidià però tot i així preciós i únic. Com un diamant en brut, no com un diamant tallat.
Tornant de nou a Kerouack:
Sobretot, un haiku ha de ser molt simple i lliure de tot truc poètic.
Un autèntic haiku té que ser tan simple como el pa i, tot i així, fer-te veure las coses reals.
Quelcom tan simple com el que deia Basho:
Haiku és simplement el que passa aquí i ara
No se, sempre tinc la sensació que intentem fer del haiku una gran cosa, i en realitat el que aconseguim és tot el contrari. El haiku no és un sonet. No precisa dels ornaments d'altres gèneres poètics per lluir. Tot és molt més senzill que això. Precisament aquí està la seva dificultat.
Clar que podria estar del tot equivocat en tot aquest totxo que t'he deixat anar, així que t'agraeixo i prenc bona nota del teu suggeriment ;-) -
Teresa Bosch ha dit...
-
Gràcies Buk, per aquest petit monogràfic sobre els Haikus! De debò! Buscaré referències bibliogràfiques de Kerouack i Basho. Com veus, sóc bastant ignorant en la matèria....
Retiro, doncs, el comentari. Però... (sempre hi ha un però en aquesta vida) no em puc estar de dir que:
1. Els gèneres no són - és a dir, no poden ser - compartiments estancs, amb unes regles limitadores tan estrictes. Una de les vies més reconegudes d'evolució de la literatura és la constant revisió i creació de gèneres; altrament continuaríem amb les tragèdies de Sòfocles. Occident té tot el dret (i jo diria que, a més, el "deure", en el sentit estrictament "literari") de transformar i adaptar els haikus incorporant-hi elements de la seva tradició poètica (com el simbolisme del llenguatge poètic). De fet, els haikus catalans mai podran ésser pastats als japoneses, perquè el ritme, la fonètica, l'entonació... de totes dues llengües és completament diferent. Per tant, jo no diria que a casa nostra hàgim fet cap mal al haiku; si de cas, l'hem canviat o adaptat a les nostres circumstàncies. I, si cal, el producte d'aquest canvi el podem batejar amb un altre nom (haicat, per exemple)
2. Personalment, penso que per més que vulguem despullar els haikus de simbolisme, no ho aconseguirem. El llenguatge, si és literari, sempre connota i suggereix. Una altra cosa fóra un llibre d'instruccions o un document legislatiu. Quan dius que el haiku és "preciós i únic" d'alguna manera estàs donant a entendre que ens emociona, ens provoca un plaer, ens suggereix... En el haiku de Kerouak, per exemple, jo, a més del cuc que baixa de la teulada mentres caga, hi veig la imatge de la vida quotidana (el fet de cagar) que continua s'emprenguin o no altres d'accions de més importància (com baixar de la teulada); també hi veig la petitesa del cuc davant la teulada i de nosaltres mateixos. I, a banda, em puc deixar seduir per la bellesa del llenguatge prescindint o no de la rima)
En resum, que els teus haikús estan molt bé. I perdona el rollo. -
Buk ha dit...
-
No hi ha res a perdonar, Teresa! I d'ignorant ja has demostrat que no en tens res. M'encanten aquestes "discussions". És la millor manera d'aprendre. Parlar amb els demés i intercanviar diferents punts de vistes.
Estic d'acord amb que el haiku no ha de ser una cosa tancada i rígida. De fet, no ho és. Però si que ha de complir certes "normes", o sinò no estaríem parlant de haikus. Parlaríem de tercets, poetrix, o simplement de poemes breus. Algunes d'aquestes normes són no utilitzar metàfores, ni símils, esquivar la rima com si del dimoni es tractés, absència del poeta en el poema, etc, etc... Per descomptat cap d'elles és una norma rígida, però s'ha d'anar amb molt de compte a l'hora de saltar-se-les. S'ha de saber com fer-ho i quan fer-ho.
Personalment, m'encanta veure com el gènere evoluciona (ho va fer a Japó, primer amb Basho molt més endavant amb Santôka, i ho va fer a EEUU de la ma de Jack Kerouack)
Estic del tot a favor d'aquesta evolució, però l'essència, el que fa que el haiku sigui haiku i no un altre gènere poètic, ha de romandre.
I quina és aquesta essència? Què és el que fa que un haiku sigui haiku, i no tercet o poetrix?
Ahhhhhh.... Aquesta és la pregunta que tothom es fa des de fa segles, i que donaria per omplir centenars de blogs hehehehe ;-)
Per cert, m'ha agradat molt lo del "haicat" hehehe ;-) -
Teresa Bosch ha dit...
-
Doncs res, que a partir d'ara em dedicaré als haicats! Però tu continua amb els haikús, que hi tens la mà trencada!
Una abraçada, -
Buk ha dit...
-
haikús, haicats... Tant i fa. L'important és escriure! Nulla die sine linea!
Una abraçada!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)