do sostingut
el so del vent bufant
en la botella
el so del vent bufant
en la botella
Haiku: Buk
Foto: dufins13
Font: Flickr
A vegades el haiku se'ns resisteix. Es mostra esquiu i fuig de nosaltres sense que poguem arribar mai a assolir el poema. D'altres, però, ens dona voltes pel cap, desplegant diverses possibilitats entre les que no acabem de decidir quina triar.
Aquí van tres variacions d'un mateix haiku.
es torna verda
tot travessant el bosc
la llum del sol
tanta verdor...
fins la llum de l'albada
tenyeix ses raigs
en l'espessor
tenyeix de verd el sol
la seva aurora
tot travessant el bosc
la llum del sol
tanta verdor...
fins la llum de l'albada
tenyeix ses raigs
en l'espessor
tenyeix de verd el sol
la seva aurora
Haiku: Buk
Foto: bbsc30
Font: Flickr
Tendir cap a la senzillesa suposa tendir a la profunditat de la vida representada. Però trobar el camí més breu entre el que es vol dir i lo realment representat en la imatge finita és una de les metes més àrdues en un procés de creació.
Andrei Tarkovski
la bellesa és un concepte que emana sempre de la realitat
Elogi de l'ombra
Junichirô Tanizaki
rera el tro
el plor del nen
és tempesta
espurnejant
solca el rostre una llàgrima
amb el llampec
Haiku: Buk
Foto: bandit
Font: Flickr
Aquest migdia m'ha arribat la notícia de que el professor Vicente Haya impartirà aviat un nou curs d'introducció al haiku, aquí a Barcelona. El lloc escollit serà la casa Àsia. Una gran oportunitat per aprendre les bases del haiku de la mà d'un dels majors especialistes. Per a més informació clickeu aquí
arreu escampades
anuncien la tardor
les fulles seques
anuncien la tardor
les fulles seques
Font: Paseos.net
Haiku: Buk
Foto: Piotr Lewandowski
Ja estem de tornada. Les vacances, com tot lo bo, s'acaben. Be, de fet tot acaba, sigui bo o dolent, però d'alguna manera, lo bo sempre sembla acabar abans. En fi, el que deia, que ja estem de tornada i ja toca actualitzar aquest humil blog amb noves bestieses sortides del teclat maltractat per les mans tremoloses d'un treballador.
I començaré per respondre a la tan educada pregunta "¿com han anat les vacances per Menorca?" amb un lacònic "malament". Malament, fatal, un desastre, un infern, una autèntica merda, vaja. I és que l'illa de sa calma ja no és el que era. Grues de construcció per tot arreu, garrulos infestant les platges amb les seves ràdios a tot drap vomitant aquesta espècie de flamenc-pop-chillout-fusió que escolten ells entre crit i crit, pijos amb els seus vaixells (quant diners que té la gent...) convertint platges verges en ports esportius i nens, niñatos i cabrits bramant la seva mala educació i cobrint de sorra als pocs nudistes que gosàvem mostrar els nostres culs blancs a un sol que de pura vergonya s'ha amagat tot l'agost.
Una llàstima, l'assumpte de Menorca, si senyor. Però com deia abans, tot lo bo té un final i aquest sempre arriba massa aviat. Encara que com també recordàvem, lo dolent, per molt terrible que arribi a ser, també té data de caducitat. Esperem que la de la massificació i el turisme cutre i de borratxera no trigui molt en arribar...(encara que no sigueu massa optimistes sobre això, que no se jo...)
I davant d'això, avui toca senryus, que no haikus. I què és un senryu? preguntareu els pocs, encara que avesats lectors, que m'interrogàveu educadament sobre les vacances. Doncs un senryu ve a ser un poema breu de 5-7-5 síl·labes (vaja, com un haiku, fixa't tu quina casualitat) que tracta sobre els assumptes humans. Tot això de manera satírica, cínica, irònica i un xic cabroneta, perquè negar-lo. Allà va, macos:platja nudista
rera ulleres de sol
els voyeurs miren
Se que sembla mentida, doncs un servidor dista molt de alcanzar les proporcions de l'admirat Nacho Vidal, però us asseguro que dues noies em van fer una foto tal i com la meva mare em va portar al món. Si, si. Així, amb tot el morro. A un metro del menda (si, jo mateix encara no m 'ho acabo de creure però us juro que és cert)
A la nit vigileu per on camineu. Podríeu acabar trepitjant el sopar d'algú...vi del barat
dibuixa una ganyota
el seu rostre ebri
Els hostes que després de donar bona compte del vi, del gin, o de la sangria, aconseguien trobar l'habitació de la pensió, feien tal soroll que no hi havia manera de descansar.ses persianes
a cops de porta els hostes
van despertant
No quedava més remei que aixecar-se a primera hora del matí, anar al lavabo i netejar-se una mica. Amb els nervis destrossats, això si.s'afaita l'hoste
entre l'espuma blanca
la sang vermella
A vegades, un fins i tot oblidava que es trobava a Menorca i semblava no haver marxat del barri barceloní de Gràciacamí de ronda
els excrements de gos
marquen el rum
A la nit, intentàvem aconseguir la pau i intimitat que durant el dia ens era negada. Vàrem descubrir un local on un grup de jazz tocava en concert. Aquesta és la nostra, vam pensar. Sense nens, sense gent lluint el toro d'osborne en samarretes sense mànigues, sense niños de papá comentant les seves correries en la borsa...però no, no va haver-hi sort tampoc aquesta nit. I és que malgrat la queixa dels nostres polítics sobre la crisi demogràfica que castiga al país, uns quants irreductibles (com els gals, per Tutatis) s'obstinaven a demostrar el contrari, i semblava que tots ells s'haguessin donat cita a Ciutadella en el que podria ser una espècie de congrés sobre la fertilitat. Nens cridaners, hiperactius i sobrealimentats corrent i ensopegant per tot el local.infants cridant
una cantant de jazz
es queda afònica
Arribats a aquests extrems, ja tot començava a molestar. Un es torna irritable, i el més lleu incident fa aflorar al crític bastard que tots portem dins.un home calb
en sa crani reflexe
els llums al.lògens
Tot i així, en alguna rara ocasió, vaig arribar a gaudir de certa sensació de plenitud que m'havia estat esquiva durant totes les vacances. Llavors, aprofitava aquests insòlits moments per gaudir de la meva parella, de la mar, i també dels haikus (o algo semblant).despullat
escric haikus
a la sorra
satisfacció
Subscriure's a:
Missatges (Atom)