M'he enamorat. Si, amics lectors, així com sona. M'he enamorat de la Dulce Pontes. Ahir a la nit tocava visitar el teatre Grec. Un teatre Grec ple a vessar. La Dulce (permeteu-me la familiaritat) presentava el seu espectacle Por dentro do fado que servia com a presentació del que serà el seu nou treball de cara a la tardor d'aquest mateix any: El corazón tiene tres puertas.
Unint peces clàssiques del repertori fadista amb temes inèdits, fado tradicional i de Coïmbra, Pontes es confirma com una de les grans intèrprets de la música portuguesa. Asseguda al piano, intimista i alhora radiant, la cantant aposta per un fado més sobri, més senzill i despullat de l'orquestació excessiva. Buscant nous sons, experimentant amb la seva veu, aprenent altres llengües, Pontes demostra amb la seva música que per ella cantar és una forma de ser lliure.
Fins aquí, els comentaris oficials. A títol personal us diré que el concert va ser increïble. Quin tros de dona, amics, quin tros de dona. Quina força, quina vida, quina energia.... La Dulce té una veu brutal. I a aquesta veu marevellosa que té, se l'hi ha d'afegir una técnica de cant que ja voldrien per a ells molts cantants d'ópera. Els músics també eren excel.lents i al final tothom va a aplaudir a rabiar. El punt culminant de l'actuació va ser quan a petició popular va interpretar el fado Lágrima. Déu meu, mai he vist a ningú cantar amb tant sentiment. Va acabar la cançó amb tota la cara banyada de llàgrimes, emocionada. Fins i tot m'emociono jo, tendre i innocent com sóc, al recordar-ho. Com ho viu i com ho fa viure al públic. La posada en escena també va ser molt maca. D'una sobrietat que li va molt bé al fado. El concert va començar amb la Dulce tocant el piano. Perque si, amics, aquesta dona també sap tocar el piano. Tocava el piano, cantava, ballava....vaja, feia de tot. Magistral. Tota una lliçó musical. Estic enamorat. Ja ho havia dit?
entregats tots al fado
omplen ses grades
