A prop d´on visc, hi ha un pàrking públic on darrerament s'ha instalat un pobre home. Amb un matalàs, quatre draps i una mica de vi dolent, va aguantant com pot els cops que la vida li va llançant. La situació és especialment patética els dies de pluja. Aleshores el vell matalàs, brut de fang, roman solitari entre la brutícia.

Xop per la pluja,
a ningú acull avui
el matalàs

El vagabund
recull les robes xopes.
On anirà?

Quan menys tens menys necessites. I en segons quines condicions, qualsevol andròmina sembla un tresor. En aquest cas, un carret fet malbé del súper.

Entre dos cotxes
també aparca el captaire
el seu carret.

Tot i així, han de ser dures, las nits d´hivern sense ningú que t´escalfi...

Tant sols al vi
pot el pobre abraçar-se.
Tan solitari...

Canta tot ebri
per fer-se companyia.
No té a ningú.

La olor de la pobresa:

Quina fortor!
Entre orins i deixalles
dorm el captaire.

1 comentaris:

Buk ha dit...

Moltes gràcies, Mavi. Ja m'agradaria semblar-me una mica al mestre Santôka, ja... ;-)
És un dels meus poetes preferits.