El dia s'aixeca assolellat. Malgrat trobar-nos en lo profund de la muntanya, la temperatura és càlida. Tan càlida que un sent temptacions d'iniciar l'excursió amb roba d'estiu. Només el vent, que apareix i desapareix segons els seus capricis, ens recorda que hem de ser prudents i equipar-nos amb roba més gruixuda. Després d'escoltar els consells dels propietaris de la masia, ens acomidadem i sortim a la recerca de la via romana. Un antic camí que ens ha de portar fins a Sant Pau de Segúries, travessant el bosc que pobla la Garrotxa. Baldufa, la gossa que tant ens ha fet riure i que s'ha guanyat tot el nostre afecte, fa cas omís de la crida dels seus amos i surt corrent cap a nosaltres. Sembla que serem un més en aquesta travessia.

el gos de tura
amb el seu nou ramat
es mostra alegre

De seguida trobem la via romana. O el que queda d'ella. El temps passa per a tots, i amb aquesta antiga calçada no s'ha mostrat massa benigne. Falten moltes llambordes, i les que han aguantat el pas dels anys, es troben enterrades per la vegetació.

via romana
les llambordes d'antany
cobreix la gespa

Resulta emocionant caminar per aquí, pensant que fa segles tot un imperi va transitar aquesta ruta. Passem per llocs de guàrdia, per rodes de molí a mitj tallar, per hostals derruïts... La bellesa de l'entorn és espectacular. Els colors de la tardor envaeixen el bosc. Els ocres i vermells, barrejats amb els verds que es resisteixen a madurar, són tota una explosió de colors que no ens cansem de contemplar. Sembla com si tardor i primavera coexistissin junts. Serà el maleït canvi climàtic, que a totes parts arriba...

canvi climàtic
arriba tard la tardor
a aquest bosc

El recorregut és tan espectacular que les hores van passant i no ens adonem que es fa de nit. El dia ha transcorregut ràpid, i hem d'apressar-nos a tornar, abans que enfosqueixi massa. Aquesta vegada, seguim a la gossa, que més experimentada que nosaltres, ens porta a la masia sense titubejos. Algo més famolencs, només la idea del sopar i d'una bona xemeneia ocupen ara la xerrada.

rugents estómacs
acceleren el pas
els caminants

5 comentaris:

elur ha dit...

OOOOOOOOOOOOOOH!!!
Vaig fer la mateixa excursió fa una pila d'anys, ja. Envoltada de mainada, feia de monitora.
Recordo que, tot i haver d'estar pendent d'en Pol a tothora, em va encantar. No podia ser d'altra manera, és el camí que uneix les dues comarques que més estimo.
Moltes gràcies per explicar-la tan bonica.
Un petó!!

Buk ha dit...

Moltes gràcies pels elogis, maca!

La veritat és que tot allò és preciós. M'he quedat amb les ganes de tornar-hi. Tot just vinc d'allà i ja torno a tenir "mono" de muntaya!!!

Un petó!

Jaqme ha dit...

La sensació que més m'agrada quan estic de passeig dins la natura salvatge és quan es fa fosc i sé que encara em queda camí per tornar a casa.

Buk ha dit...

Jaqme, es nota que ets un seguidor del Thoreau, hehehe ;-)

LOURDES ha dit...

Yo no tengo el placer de conocerlo, pero prácticamente no me hace falta.Me dejas alucinada, creo que se necesita algo especial para escribir así.