- Què fas aquí assegut?
- Res
- Com què res?
- Doncs això, res.
- Alguna cosa has de fer, aquí a terra
- Estic meditant
- Meditant? jajaja Vas a il·luminar-te? O és què vas a levitar?
- Crec que ni una cosa ni una altra. Només medito
- Per a què, llavors?
- Per a res
- Alguna raó d'haver
- No hi ha cap
- No m'ho crec.
- Que insistent ets, per Déu.
- Alguna propòsit has de tenir, per a estar tant estona assegut a terra amb les cames creuades
- Mentre medito no faig mal a ningú
- Només això?
- No és poca cosa.
- Menuda estupidesa.
- Ets el teu qui insisteix a buscar raons.
- Però el que el teu m'has esmentat no és cap raó. És una ximpleria.
- No creguis. És molt millor que levitar. I no vull il·luminar-me
- Si poguessis levitar, et faries milionari i no hauries de treballar mai més.
- Això si que és una estupidesa. En tinc prou amb no fer mal a ningú.
- Que rar que ets, collons. Si no vols fer mal a ningú, doncs no ho facis i punt.
- No és tan fàcil, creu-me.
- Com què no és tan fàcil?
- Jo abans pensava com tu, però sempre s'acaba ferint a algú. El més mínim moviment agredeix als que t'envolten. Estem plens pues, d'arestes tallants. Som tot espines. Fereixo, doncs existeixo.
- No estàs exagerant?
- Per a res. Tot acte porta amb ell mateix la llavor de la violència. L'única solució és no fer res
- És a dir, meditar
- Doncs això. Veig que ho vas entenent (encenent un cigarret)
- Ara vas a fumar? Després de meditar? Doncs vaja un místic estàs fet.
- Místic jo? Quina bajanada.
- Estar meditant per trobar la pau i després fotre's els pulmons amb el tabac si que és una bajanada.
- Veus? Ja et deia jo... (Donant una forta calada) Qualsevol acte inflingeix una ferida.
- Per què no ho apagues el cigarret llavors?
- Perquè ara només em fereixo a mi mateix.
- No et sembla suficient motiu?
- Jo sóc qui menys m'importa
- Tio, ets un suïcida en potència.
- No et pensis. Sóc massa covard per treure'm la vida
- Doncs hi ha qui diu no es precisa valentia per autoimmolar-se. El valor és per als que decideixen seguir amb el dia a dia.
- Els que opinen això són també uns covards.
- En comptes d'asseure't a terra i romandre quiet com una roca, hauries de llegir algun llibre sobre zen. Crec que t'ajudaria. Hi ha una coneguda frase que diu així: "El que mai ha nascut no pot morir".
- No està pas malament, però m'agrada més una que vaig llegir a l'Amélie Nothomb
- Qui?
- Amélie Nothomb
- No la conec
- No m'estranya. Tens el cervell sec de tant best-seller. És una escriptora belga, lúcida com pocs. D'altra banda, trobo molt zen, el fet d'estar assegut inmóbil com una roca, mentre el món es desintegra al meu voltant. No em fan falta llibres. Aquests només serveixen per omplir les butxaques dels editors.
- Si clar, el que el teu diguis. I?
- I, què?
- La frase, cony. Anaves a citar a aquesta belga.
- En realitat va néixer al Japó, saps? El seu pare treballava allà com diplomàtic. Després van tornar a Bèlgica.
- No me la diràs, veritat? La frase, dic.
- Ah si, la frase. Diu així: "¿Com es pot anihilar allò que ja està anihilat?".
- No l'entenc
- Doncs està ben clar
- Si tu ho dius...
- Doncs si, jo ho dic. I si no fossis tan pocasoltes, tu també ho diries
- Vaja, ja estàs sent feridor
- I bé, no t'ho deia? En quan acabi el meu cigarret, em poso de nou a meditar.
- Crec que l'únic que fas és fugir dels problemes.
- No siguis imbècil
- Ja estàs insultant de nou
- Jo no insulto, diagnostico.
- Ha, quina gran frase...
- Amélie Nothomb, de nou.
- És què no tens opinió pròpia?
- Per descomptat, te l'acabo de dir.
- No tens remei
- Ningú ho té. Tots som incorregibles. Naixem amb un programa inserit en el nostre codi genètic. No som més que un batut d'ADN, amb particularitats genètiques heretades des de fa milers d'anys. Potser milions. El lliure albir és només un concepte. Totes les nostres decisions estan influenciades per la nostra herència genètica. Som tan responsables dels nostres actes com ho és un colom alhora de defecar sobre un transeünt. Insisteixo, és molt millor no fer res. Cal romandre immòbil com un soc mort.
- I així es troba la pau?
- Així la troben els altres. Si decidissis asseure't amb les cames creuades davant meu, jo també trobaria la pau.
- Crec que passo
- Ets un egoista.
- Jo egoista? Tu ets un cínic!
- (...)
- No dius res?
- T'adones de què estem pitjor que al principi? Hem acabat discutint. I tu t'has cabrejat. Això no és bo per a la teva tensió.
- Clar que m'he cabrejat. És impossible mantenir una conversa coherent amb tu.
- Digues millor que és impossible mantenir una conversa. Sigui amb mi o sigui amb qui sigui. Per conversar fa falta que almenys una persona escolti, i això no succeeix mai. La gent només parla. I a més escupen al fer-ho. És tanta la mala bava que tenen, que es mostren incapaços de mantenir-la quieta a la seva boca.
- Doncs jo conec molta gent que escolta als altres.
- Però que càndid ets!
- És cert. Hi ha gent bona. Hi ha gent que fa coses pels altres.
- Insisteixo. L'únic que pots fer pels altres és no fer res. Ja que t'agrada citar frases zen, hi ha una que diu: "assegut tranquil·lament sense fer res, arriba la primavera i creix l'herba tota sola"
- Crec que no l'has entès
- Qui ets tu per dir-me el que entenc i el que no? Si ni tan sols coneixies a l'Amélie Nothomb.
- Crec que l'únic que vols és provocar.
- Jo no vull res.
- No cauré en la teva trampa
- En quina trampa? No vull provocar, no vull fer res, creu-me.
- Ets impossible. Marxo.
- Tanca la porta. O millor, no facis res. Deixa-l'oberta.
- Penses passar-te tot el dia assegut a terra?
- Penso passar-me la major part del temps que pugui sense fer res.
- Començo a pensar que series ben capaç.
- Comencem a entendre'ns, doncs.

3 comentaris:

neus ha dit...

Avui toca imprimir el teu post i llegir-lo tranquil·lament a casa.
Un petó!

neus ha dit...

L'he llegit, tranquil·lament, però haig de dir que m'hi he fotut nerviosa i fins i tot que m'hi he emprenyat jeje... amb un per masell i amb l'altre per massa tranquil :-P

Amb cal·ligrafia tremolosa ha dit...

Sembla com si tot el nostre món s'estructurés en funció de l'horror vacui, i aquest horror ens fretura i empeny, d'ençà del principi dels temps, a omplir -sigui com sigui- el no-res. El capitalisme és la màxima expressió d'aquest estigma: com interpretar sinó aquesta compulsió consumista que s'ha enquistat en la base de la nostra conducta. L'actitud d'aquest personatge teu que medita o que, simplement, s'està assegut al terra tot deixant que el temps transcorri, és avui en dia REVOLUCIONÀRIA. Imagina't que de cop i volta la gent comencés a invertir el seu temps d'oci en activitats tan "improductives" (des del punt de vista del sistema) com aquesta: les conseqüències serien imprevisibles, l'economia occidental experimentaria una crisi com no l'ha viscuda mai, podria esser el necessari principi de quelcom d'absolutament nou... cal, potser avui més que no mai, llegir Herbert Marcuse!!!

Salut!